TURISME DE NATURA , MUNTANYA, I ÈTNIC AL SUD-EST ASIÀTIC

 LES PRINCIPALS DESTINACIONS SÓN:

VIETNAM

- Sapa: És una petita ciutat amagada entre les muntanyes del nord-oest de Vietnam, que juntament amb les minories ètniques més pintoresques del país, fan d’aquesta localitat un dels paratges més desitjats pels turistes, tant nacionals com internacionals.
L’arribada massiva de turistes ha provocat que una part de la població de la zona, canviï el seu estil de vida, i avui en dia es poden trobar moltes dones i nens que realitzen treballs artesans, confeccionen peces de roba... per poder vendre-ho als turistes. Tot i això, veure i participar en les seves costums i tradicions originals, fan de Sapa un dels llocs més increïbles, per aquells turistes més aventurers, i amb ganes de descobrir nous horitzons.

Un dels principals atractius, a part de la gran varietat d’ètnies que es poden conèixer a la zona, és el seu escarpat paisatge, envoltat per jungles i les característiques i úniques terrasses d’arrossars que cobreixen tots els altiplans de la zona, i que aporten més originalitat al paisatge, majoritàriament caracteritzat per una boira espessa i núvols baixos.

- Delta del Mekong: Aquest riu de més de 4.800 km, comença a la Meseta del Tibet i s’expandeix sobre el sud de Vietnam, per arribar a desembocar al Mar de la Xina Meridional, a través dels seus 9 caudals diferents, denominats pels vietnamites, Cuu Long (els 9 dracs).

La regió més important del riu Mekong, és el seu delta, que es troba tant a Vietnam com a Cambotja, on moltes famílies asiàtiques hi tenen les seves cases flotants, així com també els seus negocis mercantils. Els principals atractius de la zona, són la pròpia població i el seu peculiar estil de vida sobre les aigües del delta del Mekong, i els mercats flotants que esdevenen el principal motor econòmic de les famílies. El mercat flotant més important, turísticament parlant és el de Cai Rang, situat a la petita ciutat costanera de Can Tho. 

TRIANGLE D’OR

És la zona del riu Mekong, on hi limiten els països de Laos, Myanmar i Tailàndia, i és coneguda gràcies a l’elevat nombre d’ingressos que proporciona el tràfic d’opi, característic de la regió. Tot i això, aquest no és el seu principal atractiu, si no que el que realment atrau a grans masses turístiques són les diferents tribus ètniques, que viuen en petits poblats, i que es poden trobar principalment a Tailàndia.

Les ciutats més turístiques de la zona tailandesa són Chiang Rai i Chiang Mai, situades al nord del país, i on els visitants tenen a la seva disposició un ampli ventall d’activitats així com la visita a les diferents tribus tailandeses, passejades sobre el llom d’un elefant, rutes pels paratges únics del país a través dels quals poder descobrir la seva flora i fauna més característica…

A Tailàndia, hi podem trobar diverses tribus ètniques que mantenen les seves tradicions ancestrals, i que principalment atrauen a turistes internacionals, que senten un gran interès per les costums, religió, estil de vida..que els caracteritzen.

La tribu més visitada, i per tant, més atractiva de cara als turistes, és la Kayah, antigament coneguda com Karen, a la que pertanyen les anomenades Padaung (“Dones Jirafa”). Aquesta tribu provenia del desert de Gobi, l’actual república de Mongòlia, i van arribar al centre de Myanmar fa uns 2.000 anys. Posteriorment, van ser obligats a traslladar-se cap a les muntanyes de la zona oriental del país, i fins i tot a creuar la frontera cap a Tailàndia, a causa dels diversos conflictes amb el govern birmà, que volia dur a terme una neteja ètnica a fi de millorar la imatge del seu país, i que segons aquest, les tribus feien minvar.
Avui en dia, podem trobar alguns poblats Kayah a Myanmar, però la majoria d’ells han decidit passar la frontera i iniciar una nova vida a Mae Hong Son, al nord de Tailàndia, on el govern només els considera una gran font d’ingressos, motiu pel qual no els deixa tornar al seu país d’origen.

El fet que aquestes tribus s’hagin vist obligades a viure en països diferents, ha desenvolupat diferències significatives entre elles. Els Kayah exiliats a Tailàndia viuen principalment dels ingressos que els proporciona el turisme, i les dones Padaung ja no segueixen la seva original tradició de les espirals de bronze, i en canvi els Kayah de Myanmar, sobreviuen gràcies al cultiu d’arròs i tabac, així com també de la ramaderia i continuen amb les seves costums i tradicions ancestrals. 

Les dones Padaung són noies privilegiades i respectades per tota la tribu, que van nàixer en dimecres de lluna plena i per tant són dignes de dur aquest guarniment. A partir dels 5 anys, aquelles que són triades pel destí del seu naixement, es comencen a posar una espiral de bronze al voltant del coll,  inicialment d’uns 10 centímetres i cada any es va afegint una volta més. 

També solen guarnir-se altres parts del cos, com són els canells i les cames amb la mateixa tècnica de les espirals de bronze, i els seus cabells els porten recollits amb unes agulles, que també utilitzen per rascar-se el coll quan aquest està envoltat pel collaret.
Un cop el collaret estigui posat al coll de la Padaung, aquesta no se’l podrà treure ni per dormir, ni per donar a llum, ni tan sols per rentar-se, només el dia que s’hagi de dur a terme la cerimònia, en que s’allargarà l’espiral.
Durant la cerimònia que es durà a terme en dia de lluna plena, les dones Padaung més velles, que són les expertes i coneixedores de la tècnica per treure i posar l’espiral, retiren cuidadosament el collaret a la noia, exercint força amb les mans fins a aconseguir que aquest alliberi el coll. Posteriorment, l’acosten al foc, a fi de que aquest es pugui emmotllar i estirar fàcilment, i a l’endemà, es neteja amb suc llimona per aportar-li la lluentor necessària i se li torna a envoltar el coll amb ell.
Segons la creença de la tribu, com més llarg és aquest collaret ornamental, més atractiva és una dona, ja que d’aquesta manera es fa ressaltar la seva bellesa. Tot i això, són elles mateixes les que decideixen en quin moment han d’aturar aquest creixement, ja que quan arriben a una certa edat, el pes del bronze que porten al damunt és tan important que els fa difícil la mobilitat, i per tant prenen la decisió. 

Tot i esdevenir una qüestió cultural, també hi juga un paper important el nivell adquisitiu de cada família, ja que les famílies més adinerades podran pagar el bronze necessari per l’ampliació de l’espiral, any rere any, i en canvi les més humils no. Per aquest motiu, el pes que pot portar una dona Padaung també depèn de la riquesa de la seva família, i no tan sols de la capacitat que aquesta tingui per suportar-lo.  

Segons expliquen les mateixes dones Padaung en diferents entrevistes personalitzades, el màxim pes en bronze que han vist en una dona de la tribu, és de 12 kg. 

La llegenda que envolta aquesta pràctica en les dones Padaung, és que l’espiral de bronze els separa les vèrtebres i els fa créixer el coll i, per tant, corren el perill de trencar-se’l en el moment de treure’s el collaret que el subjecta. Però, segons investigacions portades a terme per un grup de metges, el que fa realment aquest ornament és oprimir les clavícules cap a la cavitat toràcica i així s’aconsegueix l’efecte visual d’un coll més llarg, a la vegada que debilita la musculatura del coll, que, de no fer-la servir, deixa de tenir força per subjectar el pes del cap. 

MALÀISIA

- Centre de Rehabilitació d’Oraguntants de Sepilok: Aquest centre dedicat als orangutans, és el més antic i més gran de tot el món. Es va fundar l’any 1964 i ocupa més de 40km2 de selva protegida de l’illa de Borneo, en la zona de l’illa pertinent a Malàisia. 

L’obertura d’aquest centre, va ser impulsada a causa de la massiva desforestació de les selves de Malàisia i Indonèsia, i de l’aparició de caçadors furtius que buscaven les cries del orangutans per posteriorment vendre’ls a diferents zoos. Fets com aquests, són els que van provocar que poc a poc, aquesta espècie, es quedés sense possibilitat de continuar vivint lliurement en els seus hàbitats naturals, i per tant, van forçar l’aparició de centres especialitzats com el de Borneo.

Els orangutans que s’acullen al centre són aquells que han estat en captivitat, o bé que s’han quedat orfes, i els metges especialistes que hi treballen, els ajuden a recuperar-se per fer front a la vida en llibertat, on han de conviure amb altres especies d’animals i s’han de buscar els aliments ells mateixos. 
Un dels moments que més desitgen veure els turistes i visitants del centre, és aquell en que els cuidadors donen el menjar als orangutans, que es desplacen ràpidament, fins a unes plataformes especialitzades, on hi troben diferents tipus de fruita. 

- Parc Nacional de Taman Negara: És una reserva ecològica d’uns 4.300 km2 que abraça tres estats diferents de Malàisia, on els turistes poden gaudir d’una amplia varietat de fauna i flora, característica del paisatge tropical.
Taman Negara disposa dels boscos equatorials més antics del món, que juntament amb la gran biodiversitat que l’envolta fan d’aquest paratge, un dels més desitjats pels visitants més aventurers.
L’objectiu principal és la propagació i protecció de les diferents espècies de flora i fauna originàries de la regió, i que en molts casos són úniques en el món.

 

Durant el recorregut que els turistes poden fer a través de la jungla, aquests es trobaran amb alguns poblats on hi habiten petites poblacions autòctones, que s’han hagut d’adaptar a la naturalesa i als seus canvis constants. També podran dur a terme activitats variades, així com la pesca, rutes nocturnes, passejades en vaixell pel riu, o bé travesses pel pont que hi trobem al ben mig de la selva, d’uns 45 metres d’altura i que ofereix unes vistes magnífiques dels paisatges que caracteritzen el parc, i que l’han convertit en un dels atractius més importants de Malàisia.