TURISME DE NATURA I MUNTANYA

AUSTRÀLIA:


LAWN HILL NATIONAL PARK

El Lawn Hill National Park està ubicat a la regió central del Golf de Queensland, mesura 282.000 hectàrees i rep aproximadament 20.000 visitants anualment. Representa un oasis tropical en mig de les planes de terra negre que composen el golf i és una herència de l’època en que el bosc tropical cobria tot el nord d’Austràlia, però degut al canvi en el clima, tornant-se aquest més calent i sec, va provocar que la vegetació retrocedís, creant aquesta àrea tant atractiva i de gran interès natural i cultural.
Cal destacar, que els parcs nacionals de la regió de Queensland, han desenvolupat una bona posta en valor per donar a conèixer aquests paradisíacs paisatges, mitjançant la construcció d’infraestructures que faciliten l’accessibilitat als turistes. Tot i així, en aquest cas, el Lawn Hill està una mica amagat i per arribar-hi s’ha de passar per camins de terra que obliguen a recorre’ls amb un cotxe que s’adapti a aquestes condicions.
A més, també es comercialitzen rutes de senderisme com la de Wild Dog Dreaming i la Rainbow Dreaming per conèixer les terres que van ser habitades pels waany des de fa 30.000 anys i la multitud de nuclis en que es pot gaudir de l’art rupestre d’aquesta civilització, coneixent les seves tradicions, els seus rituals i el seu estil de vida.
El Lawn Hill National Park disposa de 24km de senders, però la majoria dels visitants prefereixen gaudir de la naturalesa que hi predomina, així com de les parets de 60m de gres de diferents colors que bordegen les  basses, a través de piragua o llanxes neumàtiques flotants.
Un tret diferencial ve donat per fonts naturals d’aigües que broten de la terra de les muntanyes calcàries del nord del territori, les quals atrauen mamífers, aus i rèptils com varans, tortugues, cacatues, la pitó arborícola verda del bosc de pluja de Queensland i cocodrils d’aigua dolça.  Tot i la quantitat de cocodrils que hi viuen, sobretot a les parts més fondes del parc, els visitants poden nedar sense cap perill, ja que els cocodrils d’aigua dolça són més petits i tímids que els d’aigua salada, de manera que permeten banyar-se en aquestes aigües cristal·lines.
En l’extrem sud del parc, hi trobem una àrea protegida on s’exposa el jaciment calcari de fòssils del Riversleigh Fossil Site, els quals reflecteixen 20 mil anys d’història, en que aquest territori va ser un espai de selva habitada per cangurs carnívors, lleons, enormes wombats, animals semblants als llops de Tasmània, aus, ratpenats i pitons de més de 7m.

Així doncs, aquest parc nacional és una de les joies del país, en el qual es pot gaudir de naturalesa paisatgística, flora i fauna endèmiques i història pròpia del territori. 





KAKADU NATIONAL PARK

El Parc Nacional de Kakadu, és el més gran del país amb una extensió de 20.700km2 i està ubicat al territori nord d’Austràlia, a 153km al sud-oest de Darwin, concretament avarca tota la conca del South Alligator River.  És una zona humida, coneguda pels seus paisatges verges i naturals  en Cocodrilo Dundee. Els seus trets diferencials, venen caracteritzats pels 160km de riu que recorren boscs de pluja, boscs d’eucaliptus, pantans i manglars. 
Una altre particularitat que atrau a milions de visitants l’any, ve determinada per les terres escarpades, que a causa de les fortes pluges, arrossega els sediments provinents de la terra sorrenca, creant espectaculars salts d’aigua i cataractes. Durant l’estació humida, cal visitar les Jim Jim Falls, uns salts d’aigua de 152m, Twin Falls i la Yellow Water. En canvi, durant la llarga estació seca (del maig fins l’octubre), les aigües retrocedeixen i queden el que anomenen billabongs, grans basses d’aigua, cobertes de nenúfars o lliris i repletes d’aus.
Un aspecte que decepciona a un important segment de mercat, és la manca de senders de Kakadu, ja que l’única ruta de senderisme més complicada consta de 11km al voltant de la Nourlangie Rock, una formació de terra de color roig intens i coberta de bosc, que presenta altes formacions de roca a la base. Un altre sender menys concorregut de 6,4km, és el Rockholes Walk que recorre el riu, tot i que aquest també es pot visitar a través del Guluyambi Cruises, el qual organitza excursions per aquestes aigües amb guies aborígens que expliquen les histories relacionades amb el paisatge i el territori.
Cal destacar que Kadaku National Park alberga més de 280 espècies d’aus, gairebé un terç del total de les existents a tota Austràlia, 25 tipus de granotes diferents, 74 espècies de rèptils, 60 tipologies de mamífers i al voltant de 5.000 varietats d’insectes. La flora i fauna que predomina en aquesta zona es va incrementant constantment amb altres espècies endèmiques d’aquest parc natural com la pitó Oenpelli (descoberta l’any 1977).  També es poden fotografiar i gaudir d’altres espècies faunístiques com la cigonya jabiru, múltiples galahs o garses, cocodrils d’aigua salada... Com a conseqüència d’aquestes, no es l’espai més indicat per poder-se banyar, ja que suposaria un perill pel visitant.
El poblament de Kakadu té origen fa 20.000 anys, per aquest motiu en els penya-segats hi trobem milers de galeries d’art aborigen on s’han catalogat més de 5.000 jaciments, la majoria de les quals no es poden visitar, per la dificultat o pel simbolisme que tenen pels gagadju, els propietaris d’aquests terrenys i que cedeixen al govern. Tot i així, hi ha dos llocs d’art rupestre que són accessibles al públic: Ubirr i Nourlangie Rock.
Cal destacar, que Kakadu també compte amb un dels jaciments més importants de minerals del món a prop de la Coronation Hill, concretament d’urani, però també de filons d’or, platí  i paladí. La Ranger Uranium Mine funciona des de 1979 i l’Empresa Resources of Australia (ERA) dur a terme les extraccions d’aquest mineral, respectant les mesures de protecció medi ambiental al mateix temps que ha de reservar fons per rehabilitar la zona un cop s’hagi finalitzat l’excavació.  Actualment es realitzen visites guiades a aquestes mines, les quals inclouen informació detallada dels programes medi ambientals i opinions dels propis empresaris sobre la mineria. No obstant, els ecologistes critiquen l’impacte que causa en l’entorn aquestes pràctiques, per aquesta raó, el 1990 es van desenvolupar campanyes per evitar l’ampliació d’aquesta indústria minera. Finalment, es va acabar abandonant aquest projecte com a conseqüència de la baixada de la demanda de l’urani a nivell mundial.
A tant sols 7km a l’oest d’aquesta mina, hi trobem el poble de Jabiru, construït el 1981 pel servei de la mina, però degut a la creixent popularitat del parc nacional, Jabiru s’ha convertit en un node turístic i per tant, d’interès pels turistes amb un famós motel en forma de cocodril.
Un altre factor a tenir en consideració, és la bona accessibilitat al parc, facilitant així l’entrada dels fluxos turístics. A més, hi ha diversos centres d’informació en les oficines de l’interior, en els quals els turistes poden obtenir informació en format de pamflets o tríptics dels diferents punts d’atracció o d’interès,  sobre excursions amb guies, vídeos i una guia del visitant que ajuda a que la visita sigui el màxim de profitosa possible.




NOVA ZELANDA:

PARC NACIONAL DE TONGARIRO


El Parc Nacional Tongariro es localitza en la zona central de l’Illa del Nord, a Nova Zelanda, i va ser considerat d’interès nacional en el 1887, esdevenint així el primer parc nacional que es va crear en aquesta illa.

Aquest parc està dominat per la presència de volcans, tres dels quals, el Ruapehu, el Ngauruhoe i el Tongariro estan actius. Aquest últim, com és d’imaginar, li va donar el nom a tot el conjunt paisatgístic, i prové de les paraules Tonga, que significa vent del sud, i Riro , deixar-se portar. És el de menor altura i aquest any 2012 va entrar en erupció en dos ocasions, llençant una columna de cendra de més de 6000 metres d’altura.

El Mont Ruapehu posseeix un llac de color verd, degut a l’acidesa de la seva aigua, en el seu cim més alt i, com a curiositat, s’ha de dir que aquest volcà va ser utilitzat per gravar la pel·lícula del Senyor dels Anells, on es converteix en el Mont Oroduin.


Pel que fa al Mont Ngauruhoe, és l’únic dels tres que, per la seva forma cònica, sembla realment un volcà.

El parc no només gaudeix de paisatge volcànic, ja que en ell també s’hi troben magnífics llacs, rius cascades i una amplia varietat de flora i fauna, on en els exuberants boscos hi viuen 56 espècies d’aus diferents, entre les quals cal destacar el kiwi, un símbol nacional de Nova Zelanda.




Aquesta reserva va ser declarada Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO, gràcies als seus paisatges que tenen un important significat cultural i religiós per el poble maorí* ja que simbolitza els vincles espirituals que aquesta tribu manté amb la naturalesa.

Pel que fa al desenvolupament del turisme, aquest es va iniciar als inicis del segle XX, quan es van començar a construir els primers hotels i diversos centres de visita, des dels quals els turistes poden contemplar la bellesa del parc i aprendre les característiques de l’activitat volcànica i les costums de la població maorí. De tots els hotels construïts, el més conegut és el Chateau Tongariro, a la zona de Whacapata, tot un clàssic pels visitants.
L’oferta turística que presenta el parc és molt diversa gràcies  al seu conjunt paisatgístic. Així doncs hi podem trobar:
Turisme de neu. Durant els mesos d’hivern (de juliol a novembre), el volcà Ruapehu es converteix en un important centre d’esquí, on s’hi han construït centres molt complexos, com el Turoa Ski Resort, el qual ofereix un alt nivell de serveis als turistes.
Ecoturime. Els amants del trekking poden explorar tots els racons del parc, tot fent senderisme o caminades. També són habituals altres activitats de muntanya com l’escalada, el mountain bike, rutes a cavall, safaris fotogràfics, kayak, rafting o diferents tipus d’excursions durant l’època d’estiu.

*Aquesta població és una ètnia provinent de la polinèsia, que va arribar a l’illa de Nova Zelanda i que destaca per la seva cultura i culte a la religió.



 PARC NACIONAL AORAKI MOUNT COOK

El mont Cook (Mont Aoraki en maorí), de 3754 metres, és la muntanya més alta de Nova Zelanda i forma part del Parc Nacional Aoraki Mount Cook. Està situat en els Alps Neozelandesos, una cadena muntanyosa que recorre tota la costa occidental de l’illa del Sud de Nova Zelanda, i va ser descobert en el 1773 pel capità James Cook, nom del qual es va batejar al mont.
La seva principal característica és que està rodejat de glaceres, que constitueixen el 40% de la seva superfície, les quals contrasten amb els boscos subtropicals que s’estenen per la regió, gràcies a la fertilitat de la terra i l’elevada pluviositat de la zona.

Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO en el 1990 per la seva bellesa realment espectacular, amb paisatges dominats per la presència de boscos i llacs i per imponents muntanyes que són un fort atractiu pel turisme d’aventura.
Per altre banda, no va ser fins el 1953 que va ser declarat parc nacional, per tal de protegir les espècies biològiques.

La seva accessibilitat és complicada perquè no hi ha rutes fàcils per arribar a la cima, tot i això, és famós entre el turisme de muntanya, per les grans possibilitats que ofereix en la pràctica de esports d’aventura, com l’escalada, l’alpinisme, l’esquí, el snowboarding, el kayak, les rutes en canoa i els creuers, entre altres.

El punt de partida de la majoria de visites a la muntanya és realitza des d’un petit poble que està al centre del parc, el Mount Cook Village, que ofereix varis serveis, com el centre de visitants, on es proporciona informació específica als turistes, majoritàriament escaladors i viatgers que desitgen realitzar algun sender de trekking.
Pel que fa a l’oferta d’allotjament, aquesta va des d’albergs accessibles i còmodes fins  hotels de luxe, com el famós Hermitage Hotel, que ofereix una estada de luxe i espectaculars vistes als Alps Neozelandesos.

Les glaceres més destacades són Tasman i Hooker, que es desplomen per les empinades vessants del mont, així com també és usual la ruta de la glacera Linda, d’un alt grau de dificultat.

Com també ha succeït en el volcà Ruapehu, del Parc Nacional de Tongariro, la seva atracció s’ha vist afavorida des del rodatge d’una altre pel·lícula del Senyor els Anells, on apareix com l’imaginari Mont Caradhras. 




ILLES DE HAWAI:

PARC NACIONAL DELS VOLCANS DE HAWAII


El Parc Nacional dels Volcans de Hawaii es va establir a l’Illa de Hawaii l’any 1916 i actualment, aquesta zona és considerada Reserva Mundial de la Biosfera i Patrimoni de la Humanitat.

Aquest espai reflecteix milers d’anys d’activitat volcànica, convertint-lo en un ecosistema únic i amb una cultura característica d’aquesta regió.

El parc, es troba envoltat per diversos entorns, des del nivell del mar fins al cim volcànic més alt del món, el Mauna Kea de 4.170m d’alçada, creant un contrast de gran interès i bellesa pels visitants. A més, un altre tret diferencial ve donat per la presència d’un dels volcans més actius que existeixen, el Kilauea, el qual ha estat en continua erupció des de l’any 1983, oferint als turistes vistes de corrents de lava fosa, cràters volcànics i llacs de lava. Al mateix temps, representa una font de coneixement pels científics sobre la formació de les Illes Hawaianes. Per tal de potenciar aquesta àrea així com els diferents punts d’interès, es realitzen visites guiades diàries, en les que es requereix anar degudament equipat i tenir una condició física adient per poder realitzar les excursions. Abans de dur-les a terme, també és necessari contactar amb els guàrdies forestals i respectar les normatives subjacents als tours d’observació dels volcans actius, per tal de garantir la seguretat dels visitants, així com de tota la regió que composa el Parc Nacional dels Volcans de Hawaii. També es poden realitzar tours aeris des d’un helicòpter per gaudir de vistes fascinants de tot el territori o inclús des de l’aigua on la lava sobrepassa els límits de l’illa, endinsant-se així a l’oceà.
El parc té una extensió total d’aproximadament 1.350km2 i més de la meitat d’aquestes terres estan destinades a terra salvatge, de tal manera que posa a l’abast dels consumidors l’oportunitat de fer inusuals caminades amb atractives vistes paisatgístiques, així com practicar escalada o acampades. Un dels atractius turístics, creat de forma natural com a conseqüència de l’activitat volcànica, ve determinat per les platges de sorra negra que hi predominen, així com dels volcans coberts de lava per les constants erupcions que pateixen, com el Kalapana.
Altres nodes turístics són: El túnel de lava, d’uns 540 anys d’antiguitat, el qual pot ser gaudit a través d’un sender anomenat el Túnel Thurston, la caldera de Kilauea, la qual es troba molt propera a l’Hotel Volcà i l’observatori de l’illa i el Museu Jaggar, en el qual es poden observar eines científiques, formes de lava...
Un aspecte de gran rellevància, ve donat per la sostenibilitat d’aquest parc, és a dir,  pel manteniment i la protecció de tot aquest entorn volcànic. És per aquest motiu, que fins i tot hi ha una llegenda vinculada a aquestes actuacions responsables, ja que es creu que si alguna persona recull una pedra o sorra negra del parc nacional, aquesta patirà un malefici imposat per la deessa dels volcans de Hawaii, Pelé, fins que allò que hagi agafat sigui tornat al seu lloc d’origen.  Hi ha persones que creuen que només és una història que expliquen els treballadors del parc, a fi de que els visitants desenvolupin un turisme responsable en el medi ambient, però realment hi ha una exposició a l’entrada del Camp Militar Kilauea (àrea vacacional pel personal militar), de totes aquelles restes que han agafat els turistes i que les han tornat amb notes adjuntes, en les quals expliquen la mala sort que han tingut des del moment en que van deixar-se endur per aquest impuls.
Així doncs, si viatges a les Illes de Hawaii, aquest parc és una visita obligada on pots gaudir d’una experiència única i inoblidable, la qual combina diversos atractius naturals i culturals.

POLINESIA:

PARC NACIONAL DE SAMOA 

Des dels seus inicis, la cultura més antiga de la Polinèsia ha estat en sintonia amb el seu entorn peninsular, així com amb la seva fauna i flora. No es d’estranyar doncs, que el significat de Samoa sigui “Terra Sagrada”.

El Parc Nacional de Samoa, és un parc nacional d’Estats Units localitzat en el territori de la Samoa Americana, que es divideix en tres illes: Tutuila, Ofu – Olosega i Ta’u. Totes són d’origen volcànic, ja que són volcans que es van crear fa milions d’anys i que en l’actualitat estan apagats.


En el 1988, el Congrés d’Estats Units va autoritzar, als òrgans corresponents, per crear un parc nacional en aquesta zona amb el propòsit de preservar els recursos naturals de les illes, ja que aquest parc, presenta una gran i diversa biodiversitat natural, basada en selva tropical, platges paradisíaques i extenses barreres coral·lines. A més, protegeix centenars d’espècies vegetals i animals en perill d’extinció, com la guineu voladora o el ratpenat de la fruita. Pel que a la vida marítima, consta d’abundants espècies com tortugues, balenes geperudes, prop de 900 espècies de peixos i, com ja s’ha comentat, una important fauna coral·lina.
Tots aquests avantatges naturals, han promogut el turisme de natura i de sol i platja, juntament amb activitats com el trekking o el busseig, entre d’altres.

La presència de turisme a les illes va ser ben rebut per la població local, la qual va col·laborar en el projecte de creació del parc nacional, oferint i creant nous productes i serveis turístic, com ara centres d’interpretació, allotjaments, restaurants, etc. Tot i això, el turisme en aquesta zona no està del tot desenvolupat, ja sigui per la poca promoció o per la complicada accessibilitat. En el 2007, el seu número de visitants va ser de 6000 persones aproximadament.


De les tres illes, la més concorreguda és la de Tutuila. Els seus boscos són accessibles en cotxe, ja que té un bon servei de transport públic, i presenta una important vida salvatge nativa i una línea de costa molt bonica. Al llarg de tota la illa, només es trobaran terrenys plans en alguns pobles, ja que tot el seu paisatge gaudeix de la presència de serralades volcàniques. En aquesta illa, a més, també és on es concentren la majoria de serveis turístics del parc, com per exemple allotjament o empreses de renta-car, ja que és el punt d’arribada i de sortida de molts turistes que viatgen amb avió.

Pel que fa a l’illa de Ta’u, la més oriental, és visitada principalment per la presència de la muntanya Lata, el pic més alt de tota la Samoa Americana. Gaudeix d’una bona oferta turística, la qual s’ha desenvolupat per oferir als turistes els millors serveis, com per exemple, adaptant el terreny a una ruta panoràmica que recórrer els seus boscos fins a arribar als penya-segats de la costa sud de l’illa, de manera que presenta unes molt bones vistes als turistes.

I per últim, també forma part del parc natural l’illa d’Ofu - Olosega, la més petita però també la considerada illa més bonica i espectacular de tot l’arxipèlag, gràcies al seu principal atractiu turístic: la barrera de corall de 142 hectàrees aproximadament. Arrel d’això, gaudeix d’unes impressionants platges.
L’espectacularitat de tot l’arxipèlag en general, també ve donada per la seva localització geogràfica, ja que aquestes illes gaudeixen del clima típic equatorial, és a dir, són càlides i plujoses, el que les fa ser tan verdes i visitables durant tot l’any.

Com a punt rellevant s’ha de dir que, com ja hem comentat anteriorment, el Parc Nacional de Samoa Americana va ser creat en el 1988, pel que és bastant recent. Tot i això, després de la seva creació, el parc s’ha vist afectat per alguns problemes a causa de la situació climàtica del planeta. Per exemple, els seus esculls de corall estan en perill per culpa del escalfament global. Segons uns estudis, un petit augment de la temperatura en els oceans posaria en risc a moltes espècies que viuen en aquest, incloent-los.
__________________________________________________________________________


DESTINACIONS DE NATURA I MUNTANYA DEL SUD-EST ASIÀTIC:


VIETNAM

- Sapa: És una petita ciutat amagada entre les muntanyes del nord-oest de Vietnam, que juntament amb les minories ètniques més pintoresques del país, fan d’aquesta localitat un dels paratges més desitjats pels turistes, tant nacionals com internacionals.
L’arribada massiva de turistes ha provocat que una part de la població de la zona, canviï el seu estil de vida, i avui en dia es poden trobar moltes dones i nens que realitzen treballs artesans, confeccionen peces de roba... per poder vendre-ho als turistes. Tot i això, veure i participar en les seves costums i tradicions originals, fan de Sapa un dels llocs més increïbles, per aquells turistes més aventurers, i amb ganes de descobrir nous horitzons.
Un dels principals atractius, a part de la gran varietat d’ètnies que es poden conèixer a la zona, és el seu escarpat paisatge, envoltat per jungles i les característiques i úniques terrasses d’arrossars que cobreixen tots els altiplans de la zona, i que aporten més originalitat al paisatge, majoritàriament caracteritzat per una boira espessa i núvols baixos.

- Delta del Mekong: Aquest riu de més de 4.800 km, comença a la Meseta del Tibet i s’expandeix sobre el sud de Vietnam, per arribar a desembocar al Mar de la Xina Meridional, a través dels seus 9 caudals diferents, denominats pels vietnamites, Cuu Long (els 9 dracs).
La regió més important del riu Mekong, és el seu delta, que es troba tant a Vietnam com a Cambotja, on moltes famílies asiàtiques hi tenen les seves cases flotants, així com també els seus negocis mercantils. Els principals atractius de la zona, són la pròpia població i el seu peculiar estil de vida sobre les aigües del delta del Mekong, i els mercats flotants que esdevenen el principal motor econòmic de les famílies. El mercat flotant més important, turísticament parlant és el de Cai Rang, situat a la petita ciutat costanera de Can Tho. 




TRIANGLE D’OR

És la zona del riu Mekong, on hi limiten els països de Laos, Myanmar i Tailàndia, i és coneguda gràcies a l’elevat nombre d’ingressos que proporciona el tràfic d’opi, característic de la regió. Tot i això, aquest no és el seu principal atractiu, si no que el que realment atrau a grans masses turístiques són les diferents tribus ètniques, que viuen en petits poblats, i que es poden trobar principalment a Tailàndia.

Les ciutats més turístiques de la zona tailandesa són Chiang Rai i Chiang Mai, situades al nord del país, i on els visitants tenen a la seva disposició un ampli ventall d’activitats així com la visita a les diferents tribus tailandeses, passejades sobre el llom d’un elefant, rutes pels paratges únics del país a través dels quals poder descobrir la seva flora i fauna més característica…

A Tailàndia, hi podem trobar diverses tribus ètniques que mantenen les seves tradicions ancestrals, i que principalment atrauen a turistes internacionals, que senten un gran interès per les costums, religió, estil de vida..que els caracteritzen.

La tribu més visitada, i per tant, més atractiva de cara als turistes, és la Kayah, antigament coneguda com Karen, a la que pertanyen les anomenades Padaung (“Dones Jirafa”). Aquesta tribu provenia del desert de Gobi, l’actual república de Mongòlia, i van arribar al centre de Myanmar fa uns 2.000 anys. Posteriorment, van ser obligats a traslladar-se cap a les muntanyes de la zona oriental del país, i fins i tot a creuar la frontera cap a Tailàndia, a causa dels diversos conflictes amb el govern birmà, que volia dur a terme una neteja ètnica a fi de millorar la imatge del seu país, i que segons aquest, les tribus feien minvar.
Avui en dia, podem trobar alguns poblats Kayah a Myanmar, però la majoria d’ells han decidit passar la frontera i iniciar una nova vida a Mae Hong Son, al nord de Tailàndia, on el govern només els considera una gran font d’ingressos, motiu pel qual no els deixa tornar al seu país d’origen.

El fet que aquestes tribus s’hagin vist obligades a viure en països diferents, ha desenvolupat diferències significatives entre elles. Els Kayah exiliats a Tailàndia viuen principalment dels ingressos que els proporciona el turisme, i les dones Padaung ja no segueixen la seva original tradició de les espirals de bronze, i en canvi els Kayah de Myanmar, sobreviuen gràcies al cultiu d’arròs i tabac, així com també de la ramaderia i continuen amb les seves costums i tradicions ancestrals.  

Les dones Padaung són noies privilegiades i respectades per tota la tribu, que van nàixer en dimecres de lluna plena i per tant són dignes de dur aquest guarniment. A partir dels 5 anys, aquelles que són triades pel destí del seu naixement, es comencen a posar una espiral de bronze al voltant del coll,  inicialment d’uns 10 centímetres i cada any es va afegint una volta més. 


També solen guarnir-se altres parts del cos, com són els canells i les cames amb la mateixa tècnica de les espirals de bronze, i els seus cabells els porten recollits amb unes agulles, que també utilitzen per rascar-se el coll quan aquest està envoltat pel collaret.
Un cop el collaret estigui posat al coll de la Padaung, aquesta no se’l podrà treure ni per dormir, ni per donar a llum, ni tan sols per rentar-se, només el dia que s’hagi de dur a terme la cerimònia, en que s’allargarà l’espiral.
Durant la cerimònia que es durà a terme en dia de lluna plena, les dones Padaung més velles, que són les expertes i coneixedores de la tècnica per treure i posar l’espiral, retiren cuidadosament el collaret a la noia, exercint força amb les mans fins a aconseguir que aquest alliberi el coll. Posteriorment, l’acosten al foc, a fi de que aquest es pugui emmotllar i estirar fàcilment, i a l’endemà, es neteja amb suc llimona per aportar-li la lluentor necessària i se li torna a envoltar el coll amb ell.
Segons la creença de la tribu, com més llarg és aquest collaret ornamental, més atractiva és una dona, ja que d’aquesta manera es fa ressaltar la seva bellesa. Tot i això, són elles mateixes les que decideixen en quin moment han d’aturar aquest creixement, ja que quan arriben a una certa edat, el pes del bronze que porten al damunt és tan important que els fa difícil la mobilitat, i per tant prenen la decisió. 



Tot i esdevenir una qüestió cultural, també hi juga un paper important el nivell adquisitiu de cada família, ja que les famílies més adinerades podran pagar el bronze necessari per l’ampliació de l’espiral, any rere any, i en canvi les més humils no. Per aquest motiu, el pes que pot portar una dona Padaung també depèn de la riquesa de la seva família, i no tan sols de la capacitat que aquesta tingui per suportar-lo.  
Segons expliquen les mateixes dones Padaung en diferents entrevistes personalitzades, el màxim pes en bronze que han vist en una dona de la tribu, és de 12 kg. 

La llegenda que envolta aquesta pràctica en les dones Padaung, és que l’espiral de bronze els separa les vèrtebres i els fa créixer el coll i, per tant, corren el perill de trencar-se’l en el moment de treure’s el collaret que el subjecta. Però, segons investigacions portades a terme per un grup de metges, el que fa realment aquest ornament és oprimir les clavícules cap a la cavitat toràcica i així s’aconsegueix l’efecte visual d’un coll més llarg, a la vegada que debilita la musculatura del coll, que, de no fer-la servir, deixa de tenir força per subjectar el pes del cap. 




MALÀISIA

- Centre de Rehabilitació d’Oraguntants de Sepilok: Aquest centre dedicat als orangutans, és el més antic i més gran de tot el món. Es va fundar l’any 1964 i ocupa més de 40km2 de selva protegida de l’illa de Borneo, en la zona de l’illa pertinent a Malàisia. 
L’obertura d’aquest centre, va ser impulsada a causa de la massiva desforestació de les selves de Malàisia i Indonèsia, i de l’aparició de caçadors furtius que buscaven les cries del orangutans per posteriorment vendre’ls a diferents zoos. Fets com aquests, són els que van provocar que poc a poc, aquesta espècie, es quedés sense possibilitat de continuar vivint lliurement en els seus hàbitats naturals, i per tant, van forçar l’aparició de centres especialitzats com el de Borneo.
Els orangutans que s’acullen al centre són aquells que han estat en captivitat, o bé que s’han quedat orfes, i els metges especialistes que hi treballen, els ajuden a recuperar-se per fer front a la vida en llibertat, on han de conviure amb altres especies d’animals i s’han de buscar els aliments ells mateixos.
Un dels moments que més desitgen veure els turistes i visitants del centre, és aquell en que els cuidadors donen el menjar als orangutans, que es desplacen ràpidament, fins a unes plataformes especialitzades, on hi troben diferents tipus de fruita. 

- Parc Nacional de Taman Negara: És una reserva ecològica d’uns 4.300 km2 que abraça tres estats diferents de Malàisia, on els turistes poden gaudir d’una amplia varietat de fauna i flora, característica del paisatge tropical.
Taman Negara disposa dels boscos equatorials més antics del món, que juntament amb la gran biodiversitat que l’envolta fan d’aquest paratge, un dels més desitjats pels visitants més aventurers.
L’objectiu principal és la propagació i protecció de les diferents espècies de flora i fauna originàries de la regió, i que en molts casos són úniques en el món.
Durant el recorregut que els turistes poden fer a través de la jungla, aquests es trobaran amb alguns poblats on hi habiten petites poblacions autòctones, que s’han hagut d’adaptar a la naturalesa i als seus canvis constants. També podran dur a terme activitats variades, així com la pesca, rutes nocturnes, passejades en vaixell pel riu, o bé travesses pel pont que hi trobem al ben mig de la selva, d’uns 45 metres d’altura i que ofereix unes vistes magnífiques dels paisatges que caracteritzen el parc, i que l’han convertit en un dels atractius més importants de Malàisia. 


DESTINACIONS DE NATURA I MUNTANYA DE L'ÀSIA CENTRAL I L'EXTREM ORIENT

MONTE  FUJI I LA REGIÓ DELS 5 LLACS

Fotografia panoràmica del Monte Fuji
El monte Fuji (Fuji-san), situat en la regió oest de Tokyo, és el pic més alt del Japó amb 3.766 metres. Aquesta muntanya volcànica, inactiva des de l’any 1707, està coronada per neu a l’Hivern i per núvols o boira durant els mesos de calor. Fins fa 100 anys, era considerat un lloc tan sagrat que només hi podien accedir monjos i pelegrins (a les dones no se’ls hi va permetre l’accés fins l’any 1872).

La muntanya  està dividida en 10 estacions, des de la base fins el seu pic. Les 4 primeres s’hi pot accedir per carretera, i les restants s’han de recorre a peu, fent una caminada de quatre hores i mitja aproximadament  pujant i de 3 hores baixant i una hora per donar la volta el crater del volcà. Durant totes les etapes, les regió disposa de molts refugis de muntanya, repartits per els diferents senders.

La zona  de Fuji Go-ko, també coneguda com els 5 llacs,  al peu de la muntanya, gaudeix d’unes vistes excepcionals, i els seus 5 llacs que relaxant la majestuositat del monte Fugi. Yamanaka-ko és el llac més gran i el més oriental, seguit del Kawaguchi-ko, el Sai-ko, el Shojo-ko (el més petit) i el Motosu-ko. 

L’època de l’any idònia per visitar aquests llacs és la tardor, quan els arbres caducifòlies estan en ple canvi estacional.  Cal  destacar que la regió ofereix moltes recorreguts per el riu, i molts recorreguts de muntanya amb instal·lacions esportives, parcs d’atraccions i el telefèric de Kawaguchi-ko.


PUNTS TURISTÍCS

FUJI YOSHIDA: La ciutat de Fuji-Yoshida és coneguda, principalment, per el santuari Fujin-Segen, dedicat a la divinitat protectora del Monte Fuji, des d’on molts pelegrins comencen l’excursió. Es creu que el majestuós santuari va ser fundat l’any 788 per tal de protegir les poblacions locals de les erupcions del volca. 

LAC KAWAGUCHI: Aquest llac es troba el centre dels 5 Llacs  i s’ha fet famós perquè reflexa, de manera invertida, la cara nord del Monte Fuji.
·         
     MUSEU DE L’ART ITCHIKU KUBOTA: Aquest museu presenta obres de Itchitu kubota, conegut per utilitzar les tècniques més avencades de tenyir  en els segles XIV i XVI, en la creació de quimonos, joies i algunes pastes de vidre. En el museu també ofereix una arquitectura impressionant, una sala de té molt típica i uns jardins molt bonics.
·   
      MUSEU DE L’ART KAWAGUCHIKO: És el llac més accessible i explotat turísticament, on podem trobar  pintures, estampes i fotografies sobre la temàtica del Monte Fuji.

LLAC SAI

LLAC SHOJI (el més petit): Ofereix una bona pesca.

LLAC MOTOSU: És el llac més profund, des d’on es realitzen creuers per tal de fer un viatge sobre les seves aigües cristal·lines. És el que surt com a fondo dels bitllets de 5.000¥.

Etapes del Monte Fuji
LLAC YAMANAKA: El llac més gran, situat a l’alçada més alta. S’ha convertit en un dels destins d’estiueig més populars del Japó sobretot per la pràctica  d’equí aquàtic i natació, amb moltes unitats d’allotjament integrades en el paisatge així com cases rurals, botigues i restaurants. En la regió es troba també el Bosc de la Cultura del llac Yamanaka, 2 museus literaris i el parc Hana no Miyako (amb una gran varietat de flors).

ATLAS LLANURES ASAGIRI: És una regió de praderes que s’estén a l’oest del Monte Fuji, molt visitada sobretot a l’estiu, gracies al seu paisatge, ideal per la practica d’esport.





CURIOSITATS

El Monte Fuji i l’art
La simetria de la silueta d’aquesta muntanya volcànica, així com  la seva aparença canviant, d’acord amb les estacions ha servit d’inspiració a molts artistes, convertint-se en un símbol del Japó. La muntanya apareix dibuixada per exemple, en gravats de fusta del segle XIX, publicats en la sèrie Treinta i seis vistes del monte Fuji , com a fons dels gravat del centre de Edo (Tokio),així com també en molts quimonos tradicionals i marcs de finestres.





ALGUNS CONSELLS
Equipament necessari per pujar el Monte Fuji

Quan anar-hi? Només es pot escalar de Juny a Agost. Els senders poden estar plens els caps de setmana.
Etapes: Els senders es divideixen en 10 etapes. Els escaladors solen començar en la cinquena, per poder veure la posta de sol i evitar el sol del mig dia. Es sol començar el recorregut per  la nit o per la tarda, aprofitant per descansar en un sender típic durant la 7a i 8a etapa, tornat a començar a pujar a les 4h del dematí.
Dificultat: Pujada amb un grau de dificultat mitjana (els nens la poden realitzar, però requereix preparació). A partir de la 8a etapa les condicions climatològiques són més dures, ja que fa més fred i hi ha més pressió, el que pot provocar mareig i mal de cap.
Què portar? Crema solar, gorra, jersei, xuvasquero, calçat de muntanya, llanterna i líquids en abundància.


BIBLIOGRAFIA



EL LLAC ASHI

Llac Ashi
El llac Ashi, també conegut com Hakone Lake, és un llac que forma part del paisatge idíl·lic de la regió de Hakone (en la illa de Honshu), amb unes vistes privilegiades del Monte Fuji. El llac es situa també el mig del Parc Nacional de Hakone.
 Les seves aigües, beneficiades per els minerals del Monte Fugi, són molt aprofitades medicinalment, el que justifica l’existència de molts balnearis i oferta complementària com hotels, restaurants, entre altres centres d’oci. Per el riu es poden gaudir de diferents creuers, alguns dels quals són una rèplica de vaixells pirates.






BIBLIOGRAFIA




EL DESERT DEL GOBI

Mapa del desert del Gobi
El Gobi, és una amplia regió desèrtica, situada entre el nord de Xina i el sud de Mongòlia, amb 1.036.000 km2. Envoltat per les muntanyes de l’Altai i les estepes de Mongòlia per nord. l’altiplà del Tibet i la planura del nord de la Xina pel sud-oest, és el cinquè desert més extens del món. La regió, la qual va formar part de l’imperi Mongol, s’ha destacat all llarg dels temps gràcies a  les seves importants ciutats, localitzades en diferents punts de la Ruta de la Seda, actualment connectades per carreteres i travessades per la xarxa ferrocarril del Tranmongolià que uneix Ulaanbaatar amb Pequín.

Aquesta gran regió desèrtica, ocupa el 30% del territori nacional, incloent en el seu paisatge muntanyes, dunes arenoses, molts altiplans, estepes amb les seves herbes aromàtiques i una gran diversitat d’animals.

Tradicionalment, sempre ha sigut una regió de pobles nòmades, on el viatger italià, Marco Polo, es va aventurar a fer la seva travessia, convertint-se en el primer europeu a realitzar-la, donant així projecció a la regió a nivell mundial, potenciant diferents rutes.  Aquest desert, és d’interès especial per historiadors i arqueòlegs tan per les primeres restes de dinosaures (trobades en el món el 1920), com també per l’historia subjacent, marcada per la cultura de la Ruta de la Seda.

El Gobi està compost per diferents regions geogràfiques i ecològiques, basades en les seves variacions de clima i topografia.

Desert del Gobi
Alguns del punts turístics que val la pena visitar son: el monestir Wudang Zhao (un santuari gelukpa, una rama del turisme tibetà), la localitat de Yueyaquan situada en la província de Gansu, a China, amb la supervivència de curiosos arbres en el mig del qual hi trobem un llac i els jaciments arqueològics del Dalandzadgad, amb esquelets i ous de dinosaures.




CLIMA: Extrem, combinant grans canvis de temperatura entre de -20 a -40 graus durant la nit a fins a 45 graus durant el dia.

CURIOSITATS: Actualment la regió ha sofert un gran increment turístic a conseqüència d’unes fotografies captades per satèl·lit que mostren unes imatges estranyes les quals es creuen que estan relacionades amb activitats paranormals i ovnis. Para més informació: http://www.eluniversal.com.mx/internacional/75255.html
Clima del desert del Gobi



BIBLIOGRAFIA




DESTINACIONS DE NATURA I MUNTANYA DE L'ENTORN INDOSTÀNIC

El principals destins de natura i muntanya són: els destins mítics per fer alpinisme i trekking de la serralada del Himàlaia i el Karakorum (a l’Índia, Nepal, Bhutan i Pakistan) i el desert del Thar a l’Índia.



L'HIMÀLAIA


L'Himàlaia, és una serralada que s’estén pels països de Nepal, Bhutan, Xina i l’Índia, concretament està ubicada a la vora nord del subcontinent índic. La paraula Himàlaia prové del sànscrit, significa dalt de la neu i  és el conjunt de muntanyes  més altes de la Terra, catorze de les quals es troben al voltant de 8000m d’altitud. D’aquestes, les més conegudes són l’Everest (8.848m), el K2 (8.611m), el Kanchenjunga (8.598m), el Makalu (8.481m) i el Dhaulagiri (8.172m). Cal destacar, que en el Himàlaia neixen alguns de rius més grans de món, com per exemple el Ganges, l’Indo, Brahmaputra, Yamuna i Yangsté.  A nivell geològic, cal tenir en consideració que la formació de l’Himàlaia va sorgir fa 70 milions d’anys, degut a la col·lisió entre la  placa de l’Índia i la placa d’Euràsia. El xoc entre ambdues va crear moviments terrestres que encara avui dia continuen, encara que en menor grau, donant forma a aquesta línia de muntanyes.

També posseeix un nombre considerable de glaciars, entre els més coneguts cal destacar el Siachen, un dels més grans del món fora de les zones polars, el Gangotri i Yamunotri, on neixen el riu Ganges i el riu Lamuna, el Biafo Nubra i el Baltoro, el Zemu i els glaciars de Khumbu. A més, també hi podem trobar centenars de llacs, dels quals la majoria estan situats en zones menors als 5.000m d’altitud. El llac més gran és el Pangong Tso, ubicat a la frontera entre  l’Índia i el Tibet. En canvi, un dels llacs situats a major altitud és el Gurudogmar, el qual es troba a 5.148m.   

A nivell turístic, suposa una enclavament turístic amb molta potència per a la realització de molts esports d’aventura com escalada, ala delta, heliesquí, piragüisme, esquí, kayak, ràfting, senderisme, trekking... També suposa un centre cultural i religiós, ja que hi ha esglésies, mansions, edificis històrics i  temples budistes i hindús.



EL KARAKORUM




 El Karakorum es troba ubicada en la regió muntanyosa de Gilgit-Baltistan, a la frontera amb el Pakistan, la índia i Xina, que juntament amb l’Himàlaia, formen les dos serralades asiàtiques més importants. Té una longitud total de 500km i és la zona on trobem més glaciars del món (sense tenir en compte les regions polars).

És una zona molt menys habitada que l’Himàlaia, que es va descobrir el segle XIX i que representa una important font d’informació pels geòlegs, ja que els glaciars són importants indicadors del canvi climàtic i a més, és un dels punts on es concentra més moviment terrestre degut al dinamisme de les plaques tectòniques. Entre els cims més alts del Karakorum trobem: K2 (8.611M), Gasherbrum (8.068m), Broad Peak (8.047m), Distaghil Sar (7.885m) i el Masherbrum (7.821m).
És evident, que representa un destí ideal per practicar els diferents tipus de turisme d’aventura, com el senderisme, descens de barranquisme, trekking,  vies d’ascens o escalada, bike tours, etc.

EL DESERT DEL THAR A L'ÍNDIA

El desert del Thar o desert indi està ubicat al nord-oest de l’Índia i el sud est de Pakistan, cobrint diferents parts dels estat d’Índia de Gujarat, Rajasthan i Panjab. Es caracteritza per la seva gran extensió, la qual el posiciona en el setè del món amb un total de 200.000km2. El desert limita al nord oest amb el riu Sutlej, a l’est amb la serralada Aravalli, al sud amb el pantà d’aigua salada anomenat Rann del Kachchh i a l’oest amb la planura del riu Sind. Es creu que fa 4.000 o 5.000 anys enrere, aquesta àrea va formar part d’algunes de les civilitzacions més antigues del món: Mohenjo Daro i Harappa.
Cal destacar, que la biodiversitat d’aquesta àrida zona és molt diversa, ja que s’hi pot trobar vegetació i vida animal, caracteritzada sobretot per més de 23 espècies de llangardaixos i 25 espècies de serps, de les quals algunes són pròpies i úniques de la regió. A més, cal destacar que moltes altres espècies (41 mamífers i 141 aus) que es poden observar en aquest desert com per exemple la gasela índia, la guineu de desert, el pioc salvatge índic, el blackbuck o nombrosos insectes sobreviuen a altes temperatures i a condicions molt dures, duent a terme un procés d’adaptació.  Aquestes espècies habiten a les planures obertes, pastures o a les depressions salines conegudes amb el nom de Chappar o Rann a fi de refugiar-se d’algunes amenaces i evolucionar la seva pròpia espècie.,
Representa una destinació important pel turisme de l’índia, ja que posa a l’abast dels consumidors una amplia oferta turística relacionada amb el paisatge natural del que es pot gaudir, com per exemple safaris, rutes amb camell o amb tot terrenys per visitar les Dunes de Sam, conèixer la ciutat de Rajasthan (on hi trobem el Parc Nacional de Keoladeo), la fortalesa de Brahmanes, les ruïnes de Lodhruva,  excursions a Jaisalmer, la ciutat dorada o visites a altres enclavament de rellevància cultural, social i històrica.


DESTINACIONS DE NATURA I MUNTANYA DE L'ORIENT PRÒXIM I MITJÀ

TURQUIA


A Turquia hi ha dos destinacions de natura i muntanya dignes d’anomenar. La primera és el Mont Ararat, el pic més alt de Turquia, amb una alçada de 5165 metres. Es troba a prop de la localitat de Dogubayazit, a la frontera amb Armènia.
En un principi formava part d’aquest país, però després d’un pacte fronterer amb la URSS, va passar a formar part de Turquia. Tot i això, a dia d’avui la seva pèrdua es motiu de nostàlgia i melancolia, ja que encara és un símbol omnipresent pels armenis, els quals encara el tenen representat en el seu escut d’armes.
A més, la seva popularitat també ve donada per la llegenda, segons la pròpia bíblia, de que aquí es on va desembarcar l’Arca de Noé després del diluvi universal. Arrel d’això, s’han fet diverses especulacions per tal de reforçar aquesta llegenda, exemple d’això en són algunes fotografies aèries modernes que mostren restes del que podria ser una vaixell enterrat, i alguns trossos de fusta de milers d’anys d’antiguitat que s’han trobat.
Independentment d’això, el Mont Ararat és un pic molt imponent, visible des de moltíssima distància i que atrau a molts visitants al llarg de l’any. El seu origen ve donat per successives erupcions de lava ja que, realment, és un volcà. No està actiu i no hi ha cap registre històric d’alguna erupció, tot i això, un terratrèmol relacionat amb l’activitat volcànica va sacsejar la zona en el 1840.
Pel que fa al turisme de muntanya que es desplaça per gaudir d’aquest mont, cal a dir que els freqüents canvis climàtics dificulten l’ascensió a la cima i, encara que existeixen rutes de escalda assequibles per els alpinistes experts, es requereix d’un permís del govern turc per accedir-hi. Els millors mesos de l’any per practicar-hi l’escalada són a l’època estival.


Peró la destinació que més expectació contempla és la Capadòcia, que està situada en el centre d’Anatòlia i el seu principal atractiu radica sobretot en el seu paisatge de terra volcànica, formada per les cendres dels volcans Erciyes, Hassan Dagi i Melendiz, i en les seves roques, que formen figures impossibles.
Aquestes immenses roques han anat canviant amb el pas del temps, per l’erosió i per la mà de l’home, que les ha anat tallant segons les seves necessitats. Entre les increïbles formacions de la Capadòcia hi han esglésies rupestres, ciutats subterrànies i restes de pobles prehistòrics.
Quan es visita aquesta regió és imprescindible visitar els següents enclavaments turístics:
  • El Monestir de les Dones, el qual està excavat a les roques i consta de quatre plantes amb esglésies, túnels i menjadors.
  • Les fortaleses Troglodites, laberints de galeries excavades en les enormes formacions de tabes. Entre les Xemeneies de les Fades, les cases rupestres i els colomers, es troben les dos fortaleses de major tamany, Üçhisar i Ortahisar.
  • Les valls de la Capadòcia, a través dels quals es poden anar descobrint milers de formacions naturals i de construccions humanes. Algunes d’aquestes valls, com la de Selve o Sognali, es recorren a peu, en burro, a cavall o en globus aerostàtic.
  • Les Xemeneies de les Fades, una de les formacions endèmiques més conegudes de la Capadòcia. Es van formar fa milions d’anys, quedant amb una forma cònica que acaba en una espècie de barret. Algunes d’aquestes poden arribar a tenir uns 40 metres d’alçada. 




ARÀBIA SAURI

El desert d’Aràbia està situat a la península d’Aràbia i compren els països d’Aràbia Sauri, majoritàriament, Jordània, Iraq, Qatar, Kuwait, Oman, Iemen i els Emirats Àrabs.
És el desert més gran del món i la seva temperatura pot arribar als 60ºC.
La seva geografia és totalment desèrtica, amb algunes muntanyes i dunes de fins a 4 metres d’alçada. La fauna i flora és gairebé inexistent, igual que amb la població, que la poca que hi habita s’estableix a prop de pous d’aigua per sobreviure a les altes temperatures. Dins d’aquest gran desert n’hi trobem el més conegut, el desert Rub al-Jali, la regió del qual és molt rica en petroli, fet que estan aprofitant i explotant molts països, com els Emirats Àrabs. 




_________________________________________________________________________________


TURISME DE NEU 

Catalunya es presenta a la condidatura per els Jocs Olímpics d'Hivern 2022, però està capacitada per dur-los a terme? Té les infraestructures necessaries? Tindrà tant o més èxit que els JJOO del 92? A continuació analitzem com és el turisme de neu a Catalunya per contestar totes aquestes preguntes i per donar la nostre opinió sobre la celebració d'aquest gran esdeveniment. 



ESTACIONS D'ESQUÍ:

ALEMANYA

Consta de 510 àrees d’esquí, i en les últimes cinc temporades (del 2008 al 2012) ha rebut un  total de 24.200.000 visitants, dels quals 11.530.000 han estat alemanys. Pel que fa al rànking de turisme mundial segons el nombre de turistes, Alemanya es troba en el número 9. Tenen un gran nombre de turistes europeus, però per altre banda, el turisme nacional acostuma a anar altres estacions d’esquí, majoritàriament les austríaques. El principal problema amb el que es troba Alemanya es que diverses muntanyes consten de poca alçada, pel que s’ha tingut que invertir en instal·lacions artificials de neu per mantenir les estacions d’esquí obertes. 

1. Garmicsh-partenkirchen: Pel que fa al paisatge Alemany, és la personificació de la naturalesa alpina. Un lloc distintiu davant el qual es poden realitzar diverses activitats al aire lliure, entre la muntanya i la vall, a l’aigua o a l’aire. Però a part del seu magnífic entorn, aquesta estació també consta d’uns nuclis històrics molt importants, ja que antigament s’hi establien dos pobles que tenien tren a la celebració de mercats i fires, així com també, és visitada per la gran oferta de balnearis, botigues, bars i discoteques que presenta.

Pel que fa als esports de neu, Garmicsh-Partenkirchen és el centre de la celebració dels esports d’hivern d’Alemanya i en el 1936 va ser escenari dels Jocs Olímpics d’Hivern.
Aquesta estació rep, en especial, el turisme destinat a l’esquí, el snowboarding i el senderisme.

Que les seves cotes estiguin per sobre dels 1800 metres, que la seva construcció hagi tingut una clara inspiració urbana i que el turisme de neu i sigui present des dels anys 60, ens fa pensar que aquesta estació és de tercera generació.

http://www.gapa.de/Garmisch_Partenkirchen_Home_en



2. Oberstdorf: És una estació d’esquí cosmopolita, que tan ofereix esports d’hivern com activitats alternatives per les temporades d’estiu, ja que consta de diversos hotels destinats a la salut i el benestar, raó de pes per la qual molts turistes es desplacen a aquesta zona.


Amb 2.5 milions de pernoctacions a l’any, aquesta estació és un dels centres turístics més importants d’Alemanya. La regió conta amb les condicions idònies per la pràctica de senderisme, esquí a fons i esquí alpí. S’ha de tenir en compte, que el 75% del territori de la regió està classificat com una reserva natural, fet que li dona un valor afegit. A més a més, les seves bones infraestructures i connexions, tant per carretera com ferroviàries, justifiquen la seva alta arribada de turistes.

Oberstdorf pot ser considerada el “rival” de Garmisch-Partenkirchen, ja que les dos es disputaven l’estació d’esquí principal per realitzar els jocs d’hivern alemanys i, encara que no se la va endur, des del 1953 s’hi celebra el Torneig dels 4 Trampolins, a més de ser l’escenari del Campionat Mundial d’Esquí Nórdic del 1987. 



http://www.oberstdorf.de/en/



FRANÇA

Consta de 325 àrees d’esquí, les quals han sumat un total de 74.200.000 visitants al llarg de les últimes cinc temporades (del 2008 al 2012) majoritàriament, britànics, italians, belgues, alemanys i russos. D’aquest total, 12.170.000 esquiadors són de nacionalitat francesa, el que demostra que la indústria de l’esquí també està destinada al mercat intern, encara que en els últims anys hagin perdut entre 300.00 i 400.00 visites nacionals, compensades per el creixement d’entre un 1% i un 2% de turistes estrangers, provinents de nous mercats.


Les primeres estacions franceses es van crear entre els anys 60 i 70 a partir d’operacions integrades, les quals s’han anat desenvolupant al llarg dels anys fins a posicionar França com la primera destinació en termes d’arribades mundials de turisme de neu. A més a més, és l’únic país europeu que conta amb un operador de ressorts d’esquí important a nivell mundial, la Compagnie des Alpes, creada en el 1980.

Pel que fa a les característiques del seu desenvolupament turístic, els apartaments creats per satisfer les necessitats dels turistes, acostumen a ser de proporcions altes, amb un important nombre de residències turístiques.

Les estacions d’esquí més importants de França són:

1. CHAMONIX (Valle de Chamonix-Mont-Blanc): La història  de l’estació de Chamonix comença en el 1741, quan dos joves de l’aristocràcia anglesa van descobrir aquesta zona i la van voler plasmar en les seves memòries, iniciant així, el turisme d’aquesta zona, basat en l’arribada de turistes anglesos que venien atrets per l’espectacular paisatge que ofereix. L’impuls d’aquest turisme, realitzat  majoritàriament a l’estiu, va comportar la creació de la Companyia de Guies en el 1821 i més tard, la construcció d’infraestructures terrestres i ferroviàries, fet que va representar un veritable impuls en termes de desenvolupament per aquesta zona, ja que va treure la vall de l’aïllament i va obrir les portes als esports d’hivern. Això es va materialitzar en el 1924, quan es van celebrar els primer Jocs Olímpics d’Hivern.


Chamonix està situada a la part occidental dels Alps, en el punt on es situen les tres fronteres (França, Itàlia i Suïssa). Aquesta vall està dominada pel Mont Blanc, el cim més alt d’Europa Occidental, i prové d’origen glaciar. El centre de la ciutat està a 1035 metres d’altitud i la cota més alta de la vall arriba als 1462 metres. El principal riu de l’Alta Saboya, l’Arve, discorreix al llarg de 107 km, unint-se al Rodano. La població resident és de 9500 habitants aproximadament. Per les seves característiques, aquesta estació d’esquí es podria classificar de primera generació, ja que el seu tipus d’implantació va ser espontani i integrat, iniciat per un turisme interessat en l’alpinisme durat el segle XIX.

El tipus d’esquí que ofereix és el comú, l’esquí de fons, l’snowboard i altres esports de neu pensats per a professionals. A més a més, per les temporades d’estiu ofereix multitud d’activitats com per exemple, l’alpinisme, l’escalada, la bicicleta de muntanya, esports aquàtics d’aventura, golf o tennis.

http://www.chamonix.com/historia-,5,es.html



2. LA PLAGNE. En els seus inicis la vall de la Plagne, estava formada pels típics poblets de muntanya, els quals basaven la seva economia en l’agricultura forestal i pastoral. Va ser gràcies a l’arribada del ferrocarril en el segle XX, que les activitats mineres i industrials van desenvolupar un paper cada vegada més important en les seves economies. Paral·lelament a aquests successos, el poble ja tenia una antiga tradició pel que fa als esports de neu, els quals els ciutadans d’aquesta vall practicaven sovint, organitzant campionats entre ells. Aquest fet va donar peu, anys més tard, a que en aquestes pistes es celebrés el campionat olímpic de Bobsleigh. Tot i això, el turisme no destacava com a activitat econòmica en la zona, i els màxims representants dels pobles, alçades i regidors, van veure aquest fet com una oportunitat. Per tal de conèixer l’opinió del poble i veure la compatibilitat d’aquest amb l’arribada del turisme, es van dur a terme diverses assemblees populars. Els resultats van ser que la gent gran considerava el turisme com una amenaça i no el veien compatible amb la seva manera de viure, encara basada en la ramaderia i l’agricultura, en canvi, el jovent es veia entusiasmat i il·lusionat amb la idea. Finalment, les opcions de prosperitat econòmica que oferia el turisme van fer que, en els anys 60, s’impulsés aquesta idea, desenvolupant les infraestructures d’estacions d’esquí, carreteres i allotjament,  i es va posar en marxa una tasca de promoció per  donar a conèixer aquesta vall. Així doncs, es podria determinar la Plagne com una “Fàbrica d’esquí”, ja que consta d’importants centres comercials, aparcaments i infraestructures, totes creades de forma planificada i d’inspiració urbana, característiques típiques de les estacions d’esquí de tercera generació.

Actualment, la Plagne és una de les estacions més famoses i populars de França. Consta d’una nombrosa quantitat de pistes d’esquí, tant per esquiadors experts, com per principiants. La seva estructura turística es basa en oferir, tant important blocs d’apartaments barats, com tradicionals allotjaments de pobles de muntanya, però sempre amb el gran avantatge d’un accés privilegiat a les pistes. 



La Plagne no és una estació que destaqui per la festa nocturna o per possibilitats de après skí, és més, durant la temporada baixa és una estació molt tranquil·la. El seu principal problema es que les possibilitats de turisme o d’excursions, més enllà de les de neu, són pràcticament nul·les, encara que presenten algunes alternatives, com el descens en Bobsleigh. 



http://www.la-plagne.com/en/winter/winter-holidays.html




3. ALPE D’HUEZ: L’Alpe d’Huez és també anomenat Illa del Sol, ja que gaudeix de molt de sol i d’un microclima particularment actiu. A més a més, és ric en moltes activitats esportives, com el senderisme o la bicicleta de muntanya (on s’hi realitza la meta més famosa del Tour de France), a més d’organitzar esdeveniments teatrals forts durant tot l’estiu.



El fet de que sigui un dels emplaçaments esportius hivernals més populars té el seu origen en els avantatges de la regió, ja que la gran garantia de que hi hagi neu en les pistes, promet aventura, així com també un ambient familiar i tradicional que pot gaudir d’una gran varietat d’atraccions. A més a més, és una estació bastant animada tractant-se de França, i al no ser un tipus d’estació de construcció massiva, es agradable recórrer els seus bars i sortir a prendre una copa al capvespre, així doncs, els no esquiadors tenen activitats alternatives .






Pel que fa a la seva història, van ser els Jocs Olímpics d’Hivern de Grenoble del 1986 els que van impulsar el turisme d’aquesta regió, desenvolupant aquest de forma espontània i integrada amb la zona que, juntament amb les seves cotes, d’entre 1500 i 1800 metres, classifiquen a Alpe d’Huez com a estació de segona generació.





http://www.alpedhuez.com/ete/fr/480/plan-de-la-station.html






4. LES ARCS: L’estació d’esquí de Les Arcs es troba situada al costat del Parc Nacional de la Vanoise, en la regió de la Saboya Francesa. En realitat, està formada per quatre ressorts; Arc 1600, Arc 1800 (el més gran de tots els complexes), Arc 1950 i Arc 2000, cada un dels quals té accés a la zona del Paradiski, un dels dominis de esquí més extensos i variats del món. Encara que cada ressort té la seva pròpia història, tots han estat construïts de manera planificada i específicament per l’esquí i el turisme de neu.




Pel que fa a la seva història, aquesta zona sempre havia sigut un lloc de pas entre Lyon i Turín, i no va ser fins al 1860 que va ser reconeguda oficialment com una part de França. En aquella època, la seva economia es basava en la ramaderia, fins la dècada dels anys 30, quan els turistes van començar a arribar, canviant així l’estil de vida dels seus habitants. Tot i això, el seu auge turístic no va arribar fins als anys 60 amb la construcció de l’Arc 1600, desenvolupant-se en harmonia amb la natura, conservant les antigues construccions de muntanya i fent ús de materials locals per la construcció.Els diversos projectes immobiliaris creats posteriorment, seguien els protocols de disseny establerts, però la industria de l’esquí, com a turisme, era cada vegada més exigent i requeria d’infraestructures més complexes, convertint-se així amb una estació d’esquí de tercera generació, per el seu caràcter planificat, exogen i de presència de grans centres comercials i d’allotjaments.






Les estacions d’esquí de Les Arcs també van participar en els Jocs Olímpics d’Hivern del 1992, on s’hi van celebrar les competicions d’esquí de velocitat.

http://www.lesarcsnet.com/les-arcs/photos.html


SUÏSSA.

Suïssa té 240 àrees d’esquí, entre les quals han arribar a un total de 8.300.000 visitants en les últimes cinc temporades (del 2008 al 2012), dels quals 2.805.000 han sigut suïssos. És el país número 27 en el rànquing de turisme mundial segons el nombre de turistes que rep. En els seus inicis, va ser pionera en termes de construir i millorar les infraestructures, però un declivi a l’època dels anys 80, causat per la fragmentació dels operadors i per la disputació de certes muntanyes entre aquests, va fer perdre l’atractiu del país per els estrangers. A més a més, la seva reputació també es va veure afectada per l’aparició de l’euro i lliura, que posaven de manifest l’alt cost que suposava esquiar a Suïssa. En el últims anys, però, s’ha convertit en un dels llocs més famosos per anar a esquiar, encara que les males condicions climàtiques amenacen d’interferir en el augment de turistes, motiu pel qual la indústria està estudiant les possibles solucions per tal de limitar els danys. El futur del turisme de neu és incert i això preocupa els operadors.


1. GRINDELWALD: És un dels destins més populars i cosmopolites de les vacances i excursions de Suïssa i el centre d’esquí més gran de la regió de Jungfrau.

Gràcies al impressionant panorama i paisatge, va atraure als primers turistes, en la seva majoria anglesos, a finals del segle XVIII, però no va ser fins al segle XIX que va començar a practicar-s’hi l’alpinisme. Amb la construcció de la carretera i una via fèrria, l’accés a Grindelwald va ser facilitat a finals del mateix segle, iniciant-se així, oficialment, el turisme de neu.


En aquesta estació, el visitant nacional només representa una cinquena part de tots els turistes que reben els hotelers.
Aquesta estació ha sabut desenvolupar diverses activitats i serveis turístics per la temporada d’estiu, com per exemple senderisme, ciclisme o escalada,  i per la temporada d’hivern, com esquí, snowboard, trineu, cúrling o patinatge sobre gel.  A més a més, hi destaquen alguns esdeveniments importants, com el Festival de la Neu del Món i la Copa del Món d’esquí a fons. 

Pel que fa a les seves característiques, estem parlant d’una estació de primera generació, ja que Grindelwald es va crear de forma espontània, endògena i integrada amb la zona, construint les pistes d’esquí a les afores de la població.


2. VERBIER: Aquest complex d’esquí ocupa gran part de l’altiplà del sud-oest del massís Combin i el Mont Blanc i en els últims anys, ha sabut promocionar la zona de manera que sigui considerada un sinònim de vacances en un ambient alpí majestuós.

Pel que fa als serveis que ofereix, els esports d’hivern estan impulsant les activitats de Verbier, ja que la seva estació està regularment en el top 10 d’estacions mundials i durant la temporada d’estiu, cada vegada és més important perquè Verbier és potencialment capaç de convertir-se en lloc predilecta per realitzar, per exemple, ciclisme de muntanya, ala delta o golf i grans esdeveniments. També deu la seva fama a haver mantingut l’encant del poble de muntanya, ja que les construccions realitzades posteriorment han seguit l’harmonia de tot el paisatge. Pel que fa als serveis i activitats alternatius a l’esquí, Verbier consta amb una important oferta nocturna. També són importants els esdeveniments que organitza, com per exemple, les copes mundials d’esquí, els campionats mundials de parament, les competicions mundials d’esquí junior i, a més a més, el Tour de Suisse i el Tour de France.


Als anys 80, es va veure afectada per el creixement que van realitzar les estacions franceses, però últimament han realitzat importants esforços de modernització que l’han situat de nou en la primera divisió. 

Tot aquest complex, que representa una àmplia gamma d'allotjament en entorn protegit, està considerat de segona generació, ja que la seva creació va ser espontània, poc planificada, i catalítica, i les seves cotes estan entre els 1500 i 1800 metres d'alçada. 


http://www.verbier.ch/en/
3. ST. MORITZ: Distingit, elegant i amb un ambient cosmopolita, és un dels centres turístics més coneguts del món, on la seva particularitat és el sol, el qual brilla durant una mitjana de 322 dies l’any. És tanta la seva exclusivitat, que el nom St. Moritz està protegit internacionalment i registrat com a marca, la qual representa en tot el món estil, elegància i distinció.

Encara que havia rebut alguns visitants durant l’estiu, els seus orígens de l’estació d’hivern es remunten en el 1864, quan van començar a arribar-hi els primers britànics. A partir d’aquí es va començar a desenvolupar el turisme en aquesta zona, sent St. Moritz el primer en construir i promocionar l’estació d’esquí.

Actualment, St. Moritz és el bressol del turisme alpí hivernal (1864) i del esport alpí (1884), ha sigut seu dels Jocs Olímpics d’Hivern (1929 i 1948), així com de nombrosos Campionats Mundials d’esquí i bobsleigh. Encara que la temporada d’estiu és menys atractiva, es capaç d’atraure inclús a més visitants de tot el món, que en la temporada d’hivern. Les activitats que ofereix són esquí alpí i nòrdic, golf i cúrling, trampolí olímpic, festivals de gastronomia i música, ciclisme de muntanya, inline skating, windsurfing, patinatge sobre gel i tenis entre d’altres.

Pel que fa als seus visitants, el 70% són estrangers i aquest elevat nombre es deu a que St. Moritz és un lloc de vacances hivernals en el sentit més ampli de la paraula, ja que les seves espectaculars pistes donen lloc a tot tipus de esports de neu, però les infraestructures i els serveis que s’han creat al poble ofereix la possibilitat de gaudir d’un ambient de muntanya a tots aquells que no els hi agradi esquiar, com per exemple, anar al casino, a restaurants o a diverses discoteques i/o pubs. 

http://www.stmoritz.ch/en/winter/service/international/espanol.html



ÀUSTRIA

Àustria, és un dels països europeus que més possibilitats té per oferir al viatger. L’elegància i ampli patrimoni arquitectònic de les seves ciutats contrasta amb els espectaculars paisatges alpins que envolten algunes poblacions de la zona sud i central.
El principal públic que rep Àustria, és el provinent d’Alemanya, Holanda i Gran Bretanya, gràcies a la important feina que duen a terme els touroperadors en aquests països. Aquests turistes disposen d’una àmplia oferta hotelera, així com també gastronòmica i cultural, tot i que el una de les principals motivacions que mou més turistes en aquest país és l’esquí.

Hi podem trobar 7 regions diferents on gaudir de les seves estacions d’esquí, que disposen d’unes infraestructures molt actualitzades com per exemple els telecadires amb seients amb calefacció. Aquestes estacions estan preparades per rebre diferents tipologies de turistes, des d’un turisme més familiar amb nens que vulguin aprendre a esquiar en una escola especialitzada, fins a aquells experts i professionals d’aquest esport.
La varietat en quant a activitats relacionades amb la neu, també és amplia, i cada estació d’esquí està adequada a unes pràctiques especifiques a causa de la seva naturalesa.
Podem adelitar-nos d’esports com ara l’snowboard, el parapent, l’esquí de fons i de travessa, l’skibob, descensos en trineu i el patinatge sobre gel entre d’altres activitats característiques d’aquesta zona i de l’època de l’any.

Algunes de les estacions d’esquí més importants i més visitades d’Àustria són:


1. L’encantadora Innsbruck, és una ciutat cosmopolita que combina les activitats que es poden dur a terme en l’estació d’esquí de la pròpia ciutat amb els atractius històrics i culturals que té, a fi d’oferir als turistes un ampli ventall de possibilitats a realitzar al llarg de la seva estança.


La ciutat es troba en una estratègica situació, entre dos importants rutes dels Alps, fet pel qual al llarg dels anys han anat passant diversos assentaments, així com de romans, bàrbars… que sempre es veien immersos en lluites de poder per la conquesta d’aquesta.
Anys després, Innsbruck va iniciar un període de prosperitat, fins que finalment va ser nomenada capital del Tirol l’any 1429, que va fer créixer el seu desenvolupament significativament.
A finals del segle XIX Innsbruck va tornar a esdevenir una ciutat important d’Àustria, i gràcies als posteriors esdeveniments que s’hi van celebrar al llarg dels següents segles, com per exemple els Jocs Olímpics d’hivern de 1964, la ciutat va anar guanyant el reconeixement del que avui en dia gaudeix.

Innsbruck, és una de les estacions més desitjades pels amants de l’esquí i la muntanya, gràcies a la bellesa i comoditat de les pistes, que han esdevingut seu dels jocs olímpics d’hivern tres vegades.
Les pistes que podem trobar són variades, per abastir tots els gustos i preferències dels diferents esquiadors, tant per debutants com per experts, però totes gaudeixen d’un entorn i unes vistes ideals i inoblidables, a més a més d’unes instal·lacions i condicions de neu excel·lents.
Els principals esquiadors que es dirigeixen cap a aquesta estació, són els de nivell intermedi ja que tenen a la seva disposició una sèrie de pistes adequades al seu coneixement i pràctica, tot i que els altres esquiadors també disposen d’unes magnifiques pistes.
Un altre esport que es desenvolupa força en aquesta zona és l’snowboard, que es considera una visita obligada per tot practicant d’aquesta modalitat esportiva, ja que conté una amplia varietat de pistes i snowparks amb diferents característiques.



Com ja hem mencionat anteriorment, Innsbruck és una ciutat amb una riquesa cultural molt amplia, fet pel qual els turistes poden gaudir d’un turisme més cultural per dins de la ciutat, on realitzar visites al casc antic, als diversos museus, sales de concerts, teatres actes culturals… Tot i que els amants dels esport d’hivern tenen a la seva disposició una selecció d’activitats com el curling, descensos en bob i trineus… entre d’altres.

http://www.innsbruck.info/es/pagina-principal.html




2. Ischgl és un petit poble que es troba a la regió del Tirol d’Àustria, envoltat pels Alps, fet que aporta unes vistes i paisatges meravellosos a la zona.
També és considerada una de les millors estacions d’esquí a nivell mundial, ja que aquesta combina totes les necessitats que els turistes poden tenir al llarg del seu viatge. Disposa d’una neu adequada per les estacions, paisatges excepcionals, instal·lacions modernes i eficients, moltes pistes i de diferents característiques, un poble típic on realitzar visites i un ambient après ski molt interessant.

Les pistes d’aquesta estació són majoritàriament de gran altitud i amb una orientació cap al nord o bé cap a l’oest, pel que la neu té unes condicions molt favorables per la pràctica d’esports d’hivern.
Aquestes característiques de les pistes, condicionen el públic de l’estació, ja que a causa de l’elevada altitud de certes pistes, no es una estació adequada per aquells esquiadors que vulguin aprendre a esquiar, tot i el gran nombre de professors que es podran trobar a l’escola d’aquest paratge.

En canvi, si que es considera que és una estació destinada principalment per aquells esquiadors de nivell intermedi, que disposen de pistes llargues i amb una neu excel·lent, on podran millorar el seu llindar de coneixement sobre aquest esport.

L’ambient après ski, és un dels més característics de la ciutat, ja que una vegada les pistes comencen a tancar, les zones més cèntriques de la ciutat es comencen a omplir de gent que vol gaudir de la gastronomia, i sobretot de l’ambient festiu i de gresca que es pot percebre. Però Ischgl no es tan sols vida nocturna, sinó que també durant el dia els turistes podran visitar el casc antic de la ciutat on descobriran les tradicions culturals de la població i l’estil arquitectònic tan característic de la ciutat.

http://www.ischgl.com/



3. Kitzbühel, és una ciutat situada al Tirol, envoltada per muntanyes i amb unes cases de colors, moltes d’elles amb més de 500 anys d’antiguitat.


Té una important tradició pel que fa als esports d’hivern, ja que aquí va ser on va néixer l’esquí alpí a Àustria i aquest és un fet que li va atorgar molt prestigi en el seu moment, i avui en dia ho continua fent, i per aquest motiu podem definir-la com una estació de primera generació.
L’any 1901 es va dur a terme la primera competició d’esquí, i més endavant altres competicions i campionats que han fet créixer la fama d’aquesta estació i com a conseqüència també el nombre de turistes.
Al llarg dels últims anys, s’ha dut a terme una gran inversió en aquesta estació, a fi de restaurar i millorar totes les instal·lacions, per continuar sent un destí important pel turisme d’esquí, i evitant d’aquesta manera la seva obsolescència.

Aquesta estació d’esquí disposa d’instal·lacions i pistes destinades a qualsevol mena d’esquiador, i tot i que les pistes per experts són escasses, al llarg dels últims anys sempre ha estat una de les estacions més visitades a nivell mundial.

Durant tot el dia, i una vegada finalitzada la jornada d’esquí, en el poble s’organitzen diverses sortides i visites a fi que els turistes disposin d’ofertes interessants al llarg de tot el dia, amb l’objectiu principal de que tornin a la ciutat de cara al futur. Alguns d’aquests exemples són les passejades amb trineus de cavalls o bé les vetllades en les cabanes típiques del Tirol, juntament amb totes aquelles activitats relacionades amb la neu i l’hivern que es puguin dur a terme durant el dia.

http://www2.kitzbuehel.com/es/



4. St Anton és un poble que ha sabut conservar el seu encant i arquitectura, que avui en dia esdevé un dels atractius més importants de l’indret.
Els primers indicis de turisme en la zona d’Arlberg els trobem al segle XIX, quan es va iniciar un procés de desenvolupament de l’esquí alpí, com també va succeir a l’estació de Kitzbühel.
Tots els esdeveniments que al llarg del segle XX es van anar duent a terme i els esforços de molts professionals d’aquest esport per poder aconseguir aportar popularitat a aquesta estació, han convertit a aquest paratge com un dels més famosos de tot Àustria, així com també en tot el món.
L’any 2001 va acollir els Mundials d’esquí, fet que va fer adquirir a l’estació una imatge més renovada i moderna, que com a resultat a fet incrementar el nombre de turistes interessats en les seves pistes d’esquí i entorn.

Les pistes d’aquesta estació són un dels dominis esquiables més grans, amb paisatges extraordinaris, i sobretot una qualitat de la neu excel·lent, que els aporta una alta qualitat a aquestes.
Pel que fa als esquiadors debutants, tenen a la seva disposició una escola d’esquí amb més de 300 professors, però en canvi el nombre de pistes d’esquí blaves que podrien utilitzar és escàs. Els de nivell intermedi, poden gaudir d’una amplia varietat de pistes de diferents característiques, així com aquelles més llargues, o bé aquelles amb alguns desnivells que compliquen una mica més el descens, però tot i així totes es troben envoltades per uns magnífics paisatges dels quals poder gaudir durant els descensos.
Aquells esquiadors experts, que dominen aquest esport, St. Anton és considerada una de les millors estacions, amb el millor terreny i domini esquiable, i com a conseqüència també les millors pistes. Aquesta zona disposa d’una sèrie de pistes negres i vermelles que els esquiadors poden utilitzar, però el més interessant, segons els diferents esportistes que s’han entrevistat en l’estació, són aquells descensos que no apareixen en els mapes de rutes, sinó que el propi esquiador ha d’anar descobrint pel seu propi peu.
També cal destacar que tot i ser la pionera de l’esquí alpí, els interessats en l’snowboard, cada vegada més opten per visitar aquesta estació, ja que aquí poden gaudir d’un excel·lent terreny amb diversos parcs on practicar aquest esport.

Els turistes d’aquesta zona també poden realitzar altres activitats pel poble de St. Anton, ja que aquest té uns carrerons molt especials al centre, on poder descobrir les seves tradicions, però el que més busquen els turistes és l’ambient que poden trobar en aquest mateix centre del poble, ple de bars i pubs de música en directe.

http://www.stantonamarlberg.com/winter



5. Zell am See, és una petita ciutat característica per la seva especial situació, ja que es troba just al costat del llac Zell, que li aporta unes vistes magnifiques. El casc antic, també esdevé un atractiu pels turistes, ja que hi poden realitzar diverses rutes turístiques al llarg d’aquest, a fi de conèixer els diferents encants que l’envolten, així com els paisatges, l’església de St. Hippolyte, que és la més antiga de la regió, i sobretot el llac.


El principal augment de turistes en aquesta zona es va veure afavorit l’any 1875, quan es va construir el ferrocarril que travessava la ciutat, i que per tant facilitava l’arribada de visitants. A partir d’aquest moment es van començar a construir hotels i diversos establiments per allotjar a tots aquells turistes que de manera massiva van començar a anar a conèixer la ciutat. Avui en dia, gràcies a tots els avenços que es van dur a terme i sobretot als turistes que van impulsar el creixement turístic de la zona, és considerada una de les pistes amb l’entorn més bonic a nivell mundial.

Aquesta estació disposa d’unes instal·lacions i pistes per esquiar, adequades a qualsevol tipologia de turista, tant per aquells debutants que volen adquirir nous coneixements en les dues escoles que tenen a la seva disposició, com pels experts que poden realitzar descensos per les pistes negres, que a més a més tenen unes vistes precioses de la ciutat i del llac. Els snowboarders també poden gaudir d’aquesta estació d’esquí, ja que també inclou un parc on els amants d’aquest esport poden practicar-lo.


Al centre de la ciutat els turistes poden gaudir d’una amplia oferta de restaurants, bars, i pubs on continuar gaudint de les seves vacances, així com també de petites botigues típiques de la regió on poder comprar records del seu viatge.
També hi ha altres activitats relacionades amb la neu, que aquests poden realitzar, ja que Zell am See posa a la seva disposició diferents instal·lacions per patinar sobre gel, fer snowrafting o vols panoràmics per la ciutat i el seu entorn, i fins i tot pistes per practicar l’esquí de fons o descensos amb trineu.

http://www.zellamsee-kaprun.com/en



ITÀLIA 

Itàlia és un país europeu que ofereix una amplia gamma de visites i activitats als turistes, i combina perfectament el turisme més cultural que es pot dur a terme a ciutats com Roma, Nàpols i Milà durant tot l’any, amb el turisme d’hivern, escenari principal del qual són els Alps, on els turistes poden gaudir d’unes meravelloses estacions d’esquí envoltades d’uns paisatges únics.

A Itàlia, la regió alpina està formada per una consecució de diferents regions italianes, on es reflecteixen l’estil de vida, tradicions, història… del país. El que el turista podrà observar són paisatges muntanyosos, ciutats pintoresques, llacs, i sobretot una amplia riquesa artística.

Pel que fa als esports d’hivern, hi podem trobar un gran nombre d’estacions d’esquí al llarg de tota l’amplitud dels Alps en la zona italiana, cadascuna amb unes característiques diferents, a fi que els turistes escollin l’opció més encertada per practicar qualsevol mena de disciplina esportiva a la muntanya.
Les principals regions on podem trobar estacions d’esquí són la Vall d’Aosta, Piemonte Vèneto i la zona dels Dolomites, ja que posseeixen unes característiques favorables per una excel·lent pràctica d’esports d’hivern, així com també d’unes condicions de neu i terreny ideals.

Algunes de les estacions d’esquí més importants i més visitades d’Itàlia són: 

1. Cortina d’Ampezzo es troba a la regió de Vèneto, justament al mig de les muntanyes Dolomites, declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, on els turistes poden gaudir d’una cuidada gastronomia que esdevé un gran atractiu per aquests, i sobretot el seu estil arquitectònic que veu reflectit en els edificis del poble.

Els seus inicis com a destinació turística d’hivern, es remunten al segle XVIII quan l’élite britànica i italiana començava a arribar a aquesta regió, fet que es va allargar fins al segle XX.

També es coneguda com “La Reina dels Dolomites” des de l’any 1956 quan es van celebrar en aquesta zona els Jocs Olímpics d’hivern i que van esdevenir un nou impuls per aquesta estació, que va experimentar una arribada massiva de turistes. 
Cortina d’Ampezzo és una de les estacions més famoses, prestigioses i exclusives de tot Itàlia, i aquestes es deuen a les meravelloses vistes muntanyoses que envolten totes les pistes d’esquí d’aquesta concreta estació i les dels voltants, les diverses tipologies de neu de les que els turistes poden gaudir i la varietat de pistes d’esquí per satisfer les necessitats dels visitants.

Les pistes d’esquí que es poden trobar a Cortina, són adequades per qualsevol turista, independentment del seu coneixement previ sobre aquest esport, tot i que els esquiadors debutants tenen a la seva disposició més pistes d’esquí (33) que no pas els de nivell intermedi i experts (23 i 10 respectivament). Tot i això, aquest fet no suposa un inconvenient per l’estació ja que els seus paisatges, condicions de la neu…prenen més importància que no la quantitat de pistes per cada tipus d’esquiador.
Consta de més de 115 kmde pistes per practicar esquí alpí, i uns 75 km per l’esquí de fons, d’aquesta manera els turistes tenen al seu abast un ampli ventall d’activitats.






Una de les característiques més importants de Cortina, és l’amplia oferta que presten als turistes, així com restaurants on poder tastar la gastronomia tradicional, allotjaments de qualsevol tipologia i categoria, i sobretot la gran varietat de punts turístics per visitar al centre del poble, que aconsegueix meravellar a qualsevol visitant.

http://cortina.dolomiti.org/?lang=en


2. Sestriere es troba a la regió del Piemonte, i va esdevenir la primera estació d’esquí moderna que es va construir a Itàlia.
Es va crear als anys 30 gràcies a la Família Agnelli, que va impulsar aquesta construcció que es va veure interrompuda per la segona guerra mundial, que com a conseqüència va bloquejar l’arribada de turistes a la zona. Més endavant, cap als anys 50 es va iniciar el procés de reconstrucció d’aquesta estació d’esquí, moment en el qual es va aprofitar per millorar i modernitzar totes les instal·lacions.

Avui en dia, els nombrosos esdeveniments que s’hi celebren, com per exemple Mundials, Campionats o bé Jocs Olímpics d’hivern, fan que aquest indret continuï tenint un alt creixement pel que fa al nombre de turistes que estan interessats en les seves pistes d’esquí tant famoses en aquest sector.



L’estació d’esquí de Sestriere, és la més important de la regió piemontesa d’Itàlia, gràcies a les seves instal·lacions i al gran abast d’aquestes, i sobretot a la garantía que ofereix en quant als mesos que es manté oberta amb l’ajuda de la innivació artificial que es pot trobar en certes pistes de l’estació.
Conté més de 155 pistes d’esquí cadascuna amb les seves característiques especials per a cada tipologia de turista i activitat, de manera que qualsevol amant d’aquest esport pot gaudir de la seva estada. Aquestes pistes estan destinades majoritàriament a la pràctica de l’esquí alpí i el de fons, però com en moltes estacions d’esquí, últimament, els snowboarders també disposen d’unes zones especials per dur a terme les seves activitats, salts…

A part de tota aquesta amplia oferta pels esquiadors, Sestriere també brinda altres oportunitats d’entreteniment als turistes, així com pistes de patinatge, infraestructures per la pràctica de trekking… que es veuen envoltats per uns paisatges replens de boscos, prats, rius, i d’una fauna característica de la zona, que fascina a qualsevol visitant.

També es poden gaudir de visites guiades pel poble, a fi de conèixer la seva història, tradicions culinàries, estil de vida… sortides nocturnes per una gran varietat de bars, pubs, i restaurants, o bé activitats a l’aire lliure per descobrir la flora i fauna més característica de la zona.

http://www.comune.sestriere.to.it/it/intro.aspx



3. Courmayeur, és una de les estacions d’esquí més especials d’Itàlia, la trobem a la regió de la Vall d’Aosta, als peus del Mont Blanc, i els seus pintorescs i muntanyosos escenaris són els que converteixen a aquesta ciutat italiana en un important atractiu turístic.


El procés de creixement turístic que s’associa a aquesta zona, neix al segle XVII quan els turistes hi anaven per la pràctica de tractaments d’aigua mineral que es podien dur a terme en les quatre fonts d’aigua sulfurosa que es troben a la zona.
Cap al segle XVIII van ser els exploradors del Mont Blanc els que van tornar a impulsar el turisme a Courmayeur, però aquesta vegada més cap un turisme aventurer. Al segle XIX ja podem dir que el turisme d’aquesta ciutat començava a estar més definit, i va ser declarada capital de l’alpinisme i de l’excursionisme de muntanya, però no va ser fins al XX quan es va iniciar un procés de construcció d’estacions d’esquí, que han aconseguit que avui en dia sigui una de les estacions més importants dels Alps.

En aquest paratge de 29 pistes, es poden realitzar diverses pràctiques, com per exemple l’esquí alpí, el de fons i el nòrdic, o bé l’snowboard.
Les pistes d’esquí que trobem en l’estació de Courmayeur, estan destinades principalment a aquells esquiadors de nivell mitjà-baix, ja que les necessitats i preferències que cobreixen no són les adequades per aquells esquiadors experts, però en canvi aquests poden gaudir de la pràctica de rutes i itineraris més complicats fora de les pistes.
L’oferta complementaria que els turistes tenen a la seva disposició és amplia, i poden fer visites diversos punts d’interès de les zones properes a la ciutat, com per exemple La Saxe, famosa per les seves fonts d’aigua mineral, i Val Ferret i Veny per aquells esportistes i amants de la muntanya. També hi ha altres possibilitats per aquells turistes que desitgin conèixer més profundament la ciutat de Courmayeur, així com visites als principals museus, recorreguts guiats per la ciutat, o bé passejades pels principals carrers on es podran trobar una gran varietat de botigues.

http://www.courmayeur-montblanc.com/




4. Val Gardena està situada als Dolomites dels Alps italians, i és una regió mundialment famosa per les diferents possibilitats d’esquí i senderisme que ofereix als seus visitants.

Aquesta zona té una llarga tradició pel que fa als esports d’hivern, la primera estació d’esquí es va fundar el segle XX, i l’inicial escepticisme ràpidament es va convertir en entusiasme entre els joves esportistes. 


Als anys següents, molts aficionats van començar a sentir un cert interès per les condicions favorables que presentava l’estació de Val Gardena, i els esdeveniments celebrats posteriorment, com per exemple el campionat del món d’esquí l’any 1970, van continuar augmentant el nombre de turistes.
Val Gardena forma part del Dolomiti Superski, el conjunt de pistes més gran dels Dolomites, de manera que els esquiadors poden esquiar per les diferents estacions d’esquí sense haver d’utilitzar cap mena de telecadira o telefèrics, i aquest fet esdevé un punt a favor i un atractiu pels turistes.

Aquest conjunt d’estacions d’esquí, consta de més de 1.000 km de pistes connectades entre elles, i el més important és que en totes, els esquiadors poden gaudir de les meravelloses vistes que ofereixen els Dolomites.
Aquestes pistes són, majoritàriament, de color blau i vermell, pels debutants i de nivell intermedi, però els experts també disposen d’unes complicades pistes negres que la naturalesa dels Dolomites ofereixen.

Durant tot el dia els turistes tenen una amplia oferta de possibilitats per dur a terme, com per exemple la pràctica del trekking, els descensos en trineu, i passejades pels prats i valls de la zona entre d’altres. I a més amés també disposaran d’una gran varietat de restaurants, bars, pubs, i carrerons replens de petites botigues on els turistes podran realitzar les seves compres.

http://www.valgardena.it/it/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)