ELS PARCS NACIONALS DE NOVA ZELANDA

PARC NACIONAL DE TONGARIRO

El Parc Nacional Tongariro es localitza en la zona central de l’Illa del Nord, a Nova Zelanda, i va ser considerat d’interès nacional en el 1887, esdevenint així el primer parc nacional que es va crear en aquesta illa.

Aquest parc està dominat per la presència de volcans, tres dels quals, el Ruapehu, el Ngauruhoe i el Tongariro estan actius. Aquest últim, com és d’imaginar, li va donar el nom a tot el conjunt paisatgístic, i prové de les paraules Tonga, que significa vent del sud, i Riro , deixar-se portar. És el de menor altura i aquest any 2012 va entrar en erupció en dos ocasions, llençant una columna de cendra de més de 6000 metres d’altura.

El Mont Ruapehu posseeix un llac de color verd, degut a l’acidesa de la seva aigua, en el seu cim més alt i, com a curiositat, s’ha de dir que aquest volcà va ser utilitzat per gravar la pel·lícula del Senyor dels Anells, on es converteix en el Mont Oroduin.

Pel que fa al Mont Ngauruhoe, és l’únic dels tres que, per la seva forma cònica, sembla realment un volcà.

El parc no només gaudeix de paisatge volcànic, ja que en ell també s’hi troben magnífics llacs, rius cascades i una amplia varietat de flora i fauna, on en els exuberants boscos hi viuen 56 espècies d’aus diferents, entre les quals cal destacar el kiwi, un símbol nacional de Nova Zelanda.

Aquesta reserva va ser declarada Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO, gràcies als seus paisatges que tenen un important significat cultural i religiós per el poble maorí* ja que simbolitza els vincles espirituals que aquesta tribu manté amb la naturalesa.

Pel que fa al desenvolupament del turisme, aquest es va iniciar als inicis del segle XX, quan es van començar a construir els primers hotels i diversos centres de visita, des dels quals els turistes poden contemplar la bellesa del parc i aprendre les característiques de l’activitat volcànica i les costums de la població maorí. De tots els hotels construïts, el més conegut és el Chateau Tongariro, a la zona de Whacapata, tot un clàssic pels visitants.

L’oferta turística que presenta el parc és molt diversa gràcies  al seu conjunt paisatgístic. Així doncs hi podem trobar:

Turisme de neu. Durant els mesos d’hivern (de juliol a novembre), el volcà Ruapehu es converteix en un important centre d’esquí, on s’hi han construït centres molt complexos, com el Turoa Ski Resort, el qual ofereix un alt nivell de serveis als turistes.

Ecoturime. Els amants del trekking poden explorar tots els racons del parc, tot fent senderisme o caminades. També són habituals altres activitats de muntanya com l’escalada, el mountain bike, rutes a cavall, safaris fotogràfics, kayak, rafting o diferents tipus d’excursions durant l’època d’estiu. 

*Aquesta població és una ètnia provinent de la polinèsia, que va arribar a l’illa de Nova Zelanda i que destaca per la seva cultura i culte a la religió.

PARC NACIONAL AORAKI MOUNT COOK

El mont Cook (Mont Aoraki en maorí), de 3754 metres, és la muntanya més alta de Nova Zelanda i forma part del Parc Nacional Aoraki Mount Cook. Està situat en els Alps Neozelandesos, una cadena muntanyosa que recorre tota la costa occidental de l’illa del Sud de Nova Zelanda, i va ser descobert en el 1773 pel capità James Cook, nom del qual es va batejar al mont.

La seva principal característica és que està rodejat de glaceres, que constitueixen el 40% de la seva superfície, les quals contrasten amb els boscos subtropicals que s’estenen per la regió, gràcies a la fertilitat de la terra i l’elevada pluviositat de la zona.

Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO en el 1990 per la seva bellesa realment espectacular, amb paisatges dominats per la presència de boscos i llacs i per imponents muntanyes que són un fort atractiu pel turisme d’aventura.

Per altre banda, no va ser fins el 1953 que va ser declarat parc nacional, per tal de protegir les espècies biològiques.

La seva accessibilitat és complicada perquè no hi ha rutes fàcils per arribar a la cima, tot i això, és famós entre el turisme de muntanya, per les grans possibilitats que ofereix en la pràctica de esports d’aventura, com l’escalada, l’alpinisme, l’esquí, el snowboarding, el kayak, les rutes en canoa i els creuers, entre altres.

El punt de partida de la majoria de visites a la muntanya és realitza des d’un petit poble que està al centre del parc, el Mount Cook Village, que ofereix varis serveis, com el centre de visitants, on es proporciona informació específica als turistes, majoritàriament escaladors i viatgers que desitgen realitzar algun sender de trekking.

Pel que fa a l’oferta d’allotjament, aquesta va des d’albergs accessibles i còmodes fins  hotels de luxe, com el famós Hermitage Hotel, que ofereix una estada de luxe i espectaculars vistes als Alps Neozelandesos.

Les glaceres més destacades són Tasman i Hooker, que es desplomen per les empinades vessants del mont, així com també és usual la ruta de la glacera Linda, d’un alt grau de dificultat.

Com també ha succeït en el volcà Ruapehu, del Parc Nacional de Tongariro, la seva atracció s’ha vist afavorida des del rodatge d’una altre pel·lícula del Senyor els Anells, on apareix com l’imaginari Mont Caradhras. 

ELS PARCS NACIONALS DE LA POLINESIA

PARC NACIONAL DE SAMOA 

Des dels seus inicis, la cultura més antiga de la Polinèsia ha estat en sintonia amb el seu entorn peninsular, així com amb la seva fauna i flora. No es d’estranyar doncs, que el significat de Samoa sigui “Terra Sagrada”.

El Parc Nacional de Samoa, és un parc nacional d’Estats Units localitzat en el territori de la Samoa Americana, que es divideix en tres illes: Tutuila, Ofu – Olosega i Ta’u. Totes són d’origen volcànic, ja que són volcans que es van crear fa milions d’anys i que en l’actualitat estan apagats.

En el 1988, el Congrés d’Estats Units va autoritzar, als òrgans corresponents, per crear un parc nacional en aquesta zona amb el propòsit de preservar els recursos naturals de les illes, ja que aquest parc, presenta una gran i diversa biodiversitat natural, basada en selva tropical, platges paradisíaques i extenses barreres coral·lines. A més, protegeix centenars d’espècies vegetals i animals en perill d’extinció, com la guineu voladora o el ratpenat de la fruita. Pel que a la vida marítima, consta d’abundants espècies com tortugues, balenes geperudes, prop de 900 espècies de peixos i, com ja s’ha comentat, una important fauna coral·lina.

Tots aquests avantatges naturals, han promogut el turisme de natura i de sol i platja, juntament amb activitats com el trekking o el busseig, entre d’altres.

La presència de turisme a les illes va ser ben rebut per la població local, la qual va col·laborar en el projecte de creació del parc nacional, oferint i creant nous productes i serveis turístic, com ara centres d’interpretació, allotjaments, restaurants, etc. Tot i això, el turisme en aquesta zona no està del tot desenvolupat, ja sigui per la poca promoció o per la complicada accessibilitat. En el 2007, el seu número de visitants va ser de 6000 persones aproximadament.

De les tres illes, la més concorreguda és la de Tutuila. Els seus boscos són accessibles en cotxe, ja que té un bon servei de transport públic, i presenta una important vida salvatge nativa i una línea de costa molt bonica. Al llarg de tota la illa, només es trobaran terrenys plans en alguns pobles, ja que tot el seu paisatge gaudeix de la presència de serralades volcàniques. En aquesta illa, a més, també és on es concentren la majoria de serveis turístics del parc, com per exemple allotjament o empreses de renta-car, ja que és el punt d’arribada i de sortida de molts turistes que viatgen amb avió.

Pel que fa a l’illa de Ta’u, la més oriental, és visitada principalment per la presència de la muntanya Lata, el pic més alt de tota la Samoa Americana. Gaudeix d’una bona oferta turística, la qual s’ha desenvolupat per oferir als turistes els millors serveis, com per exemple, adaptant el terreny a una ruta panoràmica que recórrer els seus boscos fins a arribar als penya-segats de la costa sud de l’illa, de manera que presenta unes molt bones vistes als turistes.

I per últim, també forma part del parc natural l’illa d’Ofu - Olosega, la més petita però també la considerada illa més bonica i espectacular de tot l’arxipèlag, gràcies al seu principal atractiu turístic: la barrera de corall de 142 hectàrees aproximadament. Arrel d’això, gaudeix d’unes impressionants platges.

L’espectacularitat de tot l’arxipèlag en general, també ve donada per la seva localització geogràfica, ja que aquestes illes gaudeixen del clima típic equatorial, és a dir, són càlides i plujoses, el que les fa ser tan verdes i visitables durant tot l’any.

Com a punt rellevant s’ha de dir que, com ja hem comentat anteriorment, el Parc Nacional de Samoa Americana va ser creat en el 1988, pel que és bastant recent. Tot i això, després de la seva creació, el parc s’ha vist afectat per alguns problemes a causa de la situació climàtica del planeta. Per exemple, els seus esculls de corall estan en perill per culpa del escalfament global. Segons uns estudis, un petit augment de la temperatura en els oceans posaria en risc a moltes espècies que viuen en aquest, incloent-los.

ELS PARCS NACIONALS DE LES ILLES DE HAWAII

PARC NACIONAL DELS VOLCANS DE HAWAII

El Parc Nacional dels Volcans de Hawaii es va establir a l’Illa de Hawaii l’any 1916 i actualment, aquesta zona és considerada Reserva Mundial de la Biosfera i Patrimoni de la Humanitat.

Aquest espai reflecteix milers d’anys d’activitat volcànica, convertint-lo en un ecosistema únic i amb una cultura característica d’aquesta regió.

El parc, es troba envoltat per diversos entorns, des del nivell del mar fins al cim volcànic més alt del món, el Mauna Kea de 4.170m d’alçada, creant un contrast de gran interès i bellesa pels visitants. A més, un altre tret diferencial ve donat per la presència d’un dels volcans més actius que existeixen, el Kilauea, el qual ha estat en continua erupció des de l’any 1983, oferint als turistes vistes de corrents de lava fosa, cràters volcànics i llacs de lava. Al mateix temps, representa una font de coneixement pels científics sobre la formació de les Illes Hawaianes. Per tal de potenciar aquesta àrea així com els diferents punts d’interès, es realitzen visites guiades diàries, en les que es requereix anar degudament equipat i tenir una condició física adient per poder realitzar les excursions. Abans de dur-les a terme, també és necessari contactar amb els guàrdies forestals i respectar les normatives subjacents als tours d’observació dels volcans actius, per tal de garantir la seguretat dels visitants, així com de tota la regió que composa el Parc Nacional dels Volcans de Hawaii. També es poden realitzar tours aeris des d’un helicòpter per gaudir de vistes fascinants de tot el territori o inclús des de l’aigua on la lava sobrepassa els límits de l’illa, endinsant-se així a l’oceà.

El parc té una extensió total d’aproximadament 1.348km2 i més de la meitat d’aquestes terres estan destinades a terra salvatge, de tal manera que posa a l’abast dels consumidors l’oportunitat de fer inusuals caminades amb atractives vistes paisatgístiques, així com practicar escalada o acampades. Un dels atractius turístics, creat de forma natural com a conseqüència de l’activitat volcànica, ve determinat per les platges de sorra negra que hi predominen, així com dels volcans coberts de lava per les constants erupcions que pateixen, com el Kalapana.

Altres nodes turístics són: El túnel de lava, d’uns 540 anys d’antiguitat, el qual pot ser gaudit a través d’un sender anomenat el Túnel Thurston, la caldera de Kilauea, la qual es troba molt propera a l’Hotel Volcà i l’observatori de l’illa i el Museu Jaggar, en el qual es poden observar eines científiques, formes de lava...

Un aspecte de gran rellevància, ve donat per la sostenibilitat d’aquest parc, és a dir,  pel manteniment i la protecció de tot aquest entorn volcànic. És per aquest motiu, que fins i tot hi ha una llegenda vinculada a aquestes actuacions responsables, ja que es creu que si alguna persona recull una pedra o sorra negra del parc nacional, aquesta patirà un malefici imposat per la deessa dels volcans de Hawaii, Pelé, fins que allò que hagi agafat sigui tornat al seu lloc d’origen.  Hi ha persones que creuen que només és una història que expliquen els treballadors del parc, a fi de que els visitants desenvolupin un turisme responsable en el medi ambient, però realment hi ha una exposició a l’entrada del Camp Militar Kilauea (àrea vacacional pel personal militar), de totes aquelles restes que han agafat els turistes i que les han tornat amb notes adjuntes, en les quals expliquen la mala sort que han tingut des del moment en que van deixar-se endur per aquest impuls.

Així doncs, si viatges a les Illes de Hawaii, aquest parc és una visita obligada on pots gaudir d’una experiència única i inoblidable, la qual combina diversos atractius naturals i culturals.

ELS PARCS NACIONALS D'AUSTRÀLIA

LAWN HILL NATIONAL PARK

El Lawn Hill National Park està ubicat a la regió central del Golf de Queensland, mesura 282.000 hectàrees i rep aproximadament 20.000 visitants anualment. Representa un oasis tropical en mig de les planes de terra negre que composen el golf i és una herència de l’època en que el bosc tropical cobria tot el nord d’Austràlia, però degut al canvi en el clima, tornant-se aquest més calent i sec, va provocar que la vegetació retrocedís, creant aquesta àrea tant atractiva i de gran interès natural i cultural.

Cal destacar, que els parcs nacionals de la regió de Queensland, han desenvolupat una bona posta en valor per donar a conèixer aquests paradisíacs paisatges, mitjançant la construcció d’infraestructures que faciliten l’accessibilitat als turistes. Tot i així, en aquest cas, el Lawn Hill està una mica amagat i per arribar-hi s’ha de passar per camins de terra que obliguen a recorre’ls amb un cotxe que s’adapti a aquestes condicions.

A més, també es comercialitzen rutes de senderisme com la de Wild Dog Dreaming i la Rainbow Dreaming per conèixer les terres que van ser habitades pels waany des de fa 30.000 anys i la multitud de nuclis en que es pot gaudir de l’art rupestre d’aquesta civilització, coneixent les seves tradicions, els seus rituals i el seu estil de vida.

El Lawn Hill National Park disposa de 24km de senders, però la majoria dels visitants prefereixen gaudir de la naturalesa que hi predomina, així com de les parets de 60m de gres de diferents colors que bordegen les  basses, a través de piragua o llanxes neumàtiques flotants.

Un tret diferencial ve donat per fonts naturals d’aigües que broten de la terra de les muntanyes calcàries del nord del territori, les quals atrauen mamífers, aus i rèptils com varans, tortugues, cacatues, la pitó arborícola verda del bosc de pluja de Queensland i cocodrils d’aigua dolça.  Tot i la quantitat de cocodrils que hi viuen, sobretot a les parts més fondes del parc, els visitants poden nedar sense cap perill, ja que els cocodrils d’aigua dolça són més petits i tímids que els d’aigua salada, de manera que permeten banyar-se en aquestes aigües cristal·lines.

En l’extrem sud del parc, hi trobem una àrea protegida on s’exposa el jaciment calcari de fòssils del Riversleigh Fossil Site, els quals reflecteixen 20 mil anys d’història, en que aquest territori va ser un espai de selva habitada per cangurs carnívors, lleons, enormes wombats, animals semblants als llops de Tasmània, aus, ratpenats i pitons de més de 7m.

Així doncs, aquest parc nacional és una de les joies del país, en el qual es pot gaudir de naturalesa paisatgística, flora i fauna endèmiques i història pròpia del territori. 

KAKADU NATIONAL PARK

El Parc Nacional de Kakadu, és el més gran del país amb una extensió de 20.700km2 i està ubicat al territori nord d’Austràlia, a 153km al sud-oest de Darwin, concretament avarca tota la conca del South Alligator River.  És una zona humida, coneguda pels seus paisatges verges i naturals  en Cocodrilo Dundee. Els seus trets diferencials, venen caracteritzats pels 160km de riu que recorren boscs de pluja, boscs d’eucaliptus, pantans i manglars. 

Una altre particularitat que atrau a milions de visitants l’any, ve determinada per les terres escarpades, que a causa de les fortes pluges, arrossega els sediments provinents de la terra sorrenca, creant espectaculars salts d’aigua i cataractes. Durant l’estació humida, cal visitar les Jim Jim Falls, uns salts d’aigua de 152m, Twin Falls i la Yellow Water. En canvi, durant la llarga estació seca (del maig fins l’octubre), les aigües retrocedeixen i queden el que anomenen billabongs, grans basses d’aigua, cobertes de nenúfars o lliris i repletes d’aus.

Un aspecte que decepciona a un important segment de mercat, és la manca de senders de Kakadu, ja que l’única ruta de senderisme més complicada consta de 11km al voltant de la Nourlangie Rock, una formació de terra de color roig intens i coberta de bosc, que presenta altes formacions de roca a la base. Un altre sender menys concorregut de 6,4km, és el Rockholes Walk que recorre el riu, tot i que aquest també es pot visitar a través del Guluyambi Cruises, el qual organitza excursions per aquestes aigües amb guies aborígens que expliquen les histories relacionades amb el paisatge i el territori.

Cal destacar que Kadaku National Park alberga més de 280 espècies d’aus, gairebé un terç del total de les existents a tota Austràlia, 25 tipus de granotes diferents, 74 espècies de rèptils, 60 tipologies de mamífers i al voltant de 5.000 varietats d’insectes. La flora i fauna que predomina en aquesta zona es va incrementant constantment amb altres espècies endèmiques d’aquest parc natural com la pitó Oenpelli (descoberta l’any 1977).  També es poden fotografiar i gaudir d’altres espècies faunístiques com la cigonya jabiru, múltiples galahs o garses, cocodrils d’aigua salada... Com a conseqüència d’aquestes, no es l’espai més indicat per poder-se banyar, ja que suposaria un perill pel visitant.

El poblament de Kakadu té origen fa 20.000 anys, per aquest motiu en els penya-segats hi trobem milers de galeries d’art aborigen on s’han catalogat més de 5.000 jaciments, la majoria de les quals no es poden visitar, per la dificultat o pel simbolisme que tenen pels gagadju, els propietaris d’aquests terrenys i que cedeixen al govern. Tot i així, hi ha dos llocs d’art rupestre que són accessibles al públic: Ubirr i Nourlangie Rock.

Cal destacar, que Kakadu també compte amb un dels jaciments més importants de minerals del món a prop de la Coronation Hill, concretament d’urani, però també de filons d’or, platí  i paladí. La Ranger Uranium Mine funciona des de 1979 i l’Empresa Resources of Australia (ERA) dur a terme les extraccions d’aquest mineral, respectant les mesures de protecció medi ambiental al mateix temps que ha de reservar fons per rehabilitar la zona un cop s’hagi finalitzat l’excavació.  Actualment es realitzen visites guiades a aquestes mines, les quals inclouen informació detallada dels programes medi ambientals i opinions dels propis empresaris sobre la mineria. No obstant, els ecologistes critiquen l’impacte que causa en l’entorn aquestes pràctiques, per aquesta raó, el 1990 es van desenvolupar campanyes per evitar l’ampliació d’aquesta indústria minera. Finalment, es va acabar abandonant aquest projecte com a conseqüència de la baixada de la demanda de l’urani a nivell mundial.

A tant sols 7km a l’oest d’aquesta mina, hi trobem el poble de Jabiru, construït el 1981 pel servei de la mina, però degut a la creixent popularitat del parc nacional, Jabiru s’ha convertit en un node turístic i per tant, d’interès pels turistes amb un famós motel en forma de cocodril.

Un altre factor a tenir en consideració, és la bona accessibilitat al parc, facilitant així l’entrada dels fluxos turístics. A més, hi ha diversos centres d’informació en les oficines de l’interior, en els quals els turistes poden obtenir informació en format de pamflets o tríptics dels diferents punts d’atracció o d’interès,  sobre excursions amb guies, vídeos i una guia del visitant que ajuda a que la visita sigui el màxim de profitosa possible.

TURISME DE NATURA , MUNTANYA, I ÈTNIC AL SUD-EST ASIÀTIC

 LES PRINCIPALS DESTINACIONS SÓN:

VIETNAM

- Sapa: És una petita ciutat amagada entre les muntanyes del nord-oest de Vietnam, que juntament amb les minories ètniques més pintoresques del país, fan d’aquesta localitat un dels paratges més desitjats pels turistes, tant nacionals com internacionals.
L’arribada massiva de turistes ha provocat que una part de la població de la zona, canviï el seu estil de vida, i avui en dia es poden trobar moltes dones i nens que realitzen treballs artesans, confeccionen peces de roba... per poder vendre-ho als turistes. Tot i això, veure i participar en les seves costums i tradicions originals, fan de Sapa un dels llocs més increïbles, per aquells turistes més aventurers, i amb ganes de descobrir nous horitzons.

Un dels principals atractius, a part de la gran varietat d’ètnies que es poden conèixer a la zona, és el seu escarpat paisatge, envoltat per jungles i les característiques i úniques terrasses d’arrossars que cobreixen tots els altiplans de la zona, i que aporten més originalitat al paisatge, majoritàriament caracteritzat per una boira espessa i núvols baixos.

- Delta del Mekong: Aquest riu de més de 4.800 km, comença a la Meseta del Tibet i s’expandeix sobre el sud de Vietnam, per arribar a desembocar al Mar de la Xina Meridional, a través dels seus 9 caudals diferents, denominats pels vietnamites, Cuu Long (els 9 dracs).

La regió més important del riu Mekong, és el seu delta, que es troba tant a Vietnam com a Cambotja, on moltes famílies asiàtiques hi tenen les seves cases flotants, així com també els seus negocis mercantils. Els principals atractius de la zona, són la pròpia població i el seu peculiar estil de vida sobre les aigües del delta del Mekong, i els mercats flotants que esdevenen el principal motor econòmic de les famílies. El mercat flotant més important, turísticament parlant és el de Cai Rang, situat a la petita ciutat costanera de Can Tho. 

TRIANGLE D’OR

És la zona del riu Mekong, on hi limiten els països de Laos, Myanmar i Tailàndia, i és coneguda gràcies a l’elevat nombre d’ingressos que proporciona el tràfic d’opi, característic de la regió. Tot i això, aquest no és el seu principal atractiu, si no que el que realment atrau a grans masses turístiques són les diferents tribus ètniques, que viuen en petits poblats, i que es poden trobar principalment a Tailàndia.

Les ciutats més turístiques de la zona tailandesa són Chiang Rai i Chiang Mai, situades al nord del país, i on els visitants tenen a la seva disposició un ampli ventall d’activitats així com la visita a les diferents tribus tailandeses, passejades sobre el llom d’un elefant, rutes pels paratges únics del país a través dels quals poder descobrir la seva flora i fauna més característica…

A Tailàndia, hi podem trobar diverses tribus ètniques que mantenen les seves tradicions ancestrals, i que principalment atrauen a turistes internacionals, que senten un gran interès per les costums, religió, estil de vida..que els caracteritzen.

La tribu més visitada, i per tant, més atractiva de cara als turistes, és la Kayah, antigament coneguda com Karen, a la que pertanyen les anomenades Padaung (“Dones Jirafa”). Aquesta tribu provenia del desert de Gobi, l’actual república de Mongòlia, i van arribar al centre de Myanmar fa uns 2.000 anys. Posteriorment, van ser obligats a traslladar-se cap a les muntanyes de la zona oriental del país, i fins i tot a creuar la frontera cap a Tailàndia, a causa dels diversos conflictes amb el govern birmà, que volia dur a terme una neteja ètnica a fi de millorar la imatge del seu país, i que segons aquest, les tribus feien minvar.
Avui en dia, podem trobar alguns poblats Kayah a Myanmar, però la majoria d’ells han decidit passar la frontera i iniciar una nova vida a Mae Hong Son, al nord de Tailàndia, on el govern només els considera una gran font d’ingressos, motiu pel qual no els deixa tornar al seu país d’origen.

El fet que aquestes tribus s’hagin vist obligades a viure en països diferents, ha desenvolupat diferències significatives entre elles. Els Kayah exiliats a Tailàndia viuen principalment dels ingressos que els proporciona el turisme, i les dones Padaung ja no segueixen la seva original tradició de les espirals de bronze, i en canvi els Kayah de Myanmar, sobreviuen gràcies al cultiu d’arròs i tabac, així com també de la ramaderia i continuen amb les seves costums i tradicions ancestrals. 

Les dones Padaung són noies privilegiades i respectades per tota la tribu, que van nàixer en dimecres de lluna plena i per tant són dignes de dur aquest guarniment. A partir dels 5 anys, aquelles que són triades pel destí del seu naixement, es comencen a posar una espiral de bronze al voltant del coll,  inicialment d’uns 10 centímetres i cada any es va afegint una volta més. 

També solen guarnir-se altres parts del cos, com són els canells i les cames amb la mateixa tècnica de les espirals de bronze, i els seus cabells els porten recollits amb unes agulles, que també utilitzen per rascar-se el coll quan aquest està envoltat pel collaret.
Un cop el collaret estigui posat al coll de la Padaung, aquesta no se’l podrà treure ni per dormir, ni per donar a llum, ni tan sols per rentar-se, només el dia que s’hagi de dur a terme la cerimònia, en que s’allargarà l’espiral.
Durant la cerimònia que es durà a terme en dia de lluna plena, les dones Padaung més velles, que són les expertes i coneixedores de la tècnica per treure i posar l’espiral, retiren cuidadosament el collaret a la noia, exercint força amb les mans fins a aconseguir que aquest alliberi el coll. Posteriorment, l’acosten al foc, a fi de que aquest es pugui emmotllar i estirar fàcilment, i a l’endemà, es neteja amb suc llimona per aportar-li la lluentor necessària i se li torna a envoltar el coll amb ell.
Segons la creença de la tribu, com més llarg és aquest collaret ornamental, més atractiva és una dona, ja que d’aquesta manera es fa ressaltar la seva bellesa. Tot i això, són elles mateixes les que decideixen en quin moment han d’aturar aquest creixement, ja que quan arriben a una certa edat, el pes del bronze que porten al damunt és tan important que els fa difícil la mobilitat, i per tant prenen la decisió. 

Tot i esdevenir una qüestió cultural, també hi juga un paper important el nivell adquisitiu de cada família, ja que les famílies més adinerades podran pagar el bronze necessari per l’ampliació de l’espiral, any rere any, i en canvi les més humils no. Per aquest motiu, el pes que pot portar una dona Padaung també depèn de la riquesa de la seva família, i no tan sols de la capacitat que aquesta tingui per suportar-lo.  

Segons expliquen les mateixes dones Padaung en diferents entrevistes personalitzades, el màxim pes en bronze que han vist en una dona de la tribu, és de 12 kg. 

La llegenda que envolta aquesta pràctica en les dones Padaung, és que l’espiral de bronze els separa les vèrtebres i els fa créixer el coll i, per tant, corren el perill de trencar-se’l en el moment de treure’s el collaret que el subjecta. Però, segons investigacions portades a terme per un grup de metges, el que fa realment aquest ornament és oprimir les clavícules cap a la cavitat toràcica i així s’aconsegueix l’efecte visual d’un coll més llarg, a la vegada que debilita la musculatura del coll, que, de no fer-la servir, deixa de tenir força per subjectar el pes del cap. 

MALÀISIA

- Centre de Rehabilitació d’Oraguntants de Sepilok: Aquest centre dedicat als orangutans, és el més antic i més gran de tot el món. Es va fundar l’any 1964 i ocupa més de 40km2 de selva protegida de l’illa de Borneo, en la zona de l’illa pertinent a Malàisia. 

L’obertura d’aquest centre, va ser impulsada a causa de la massiva desforestació de les selves de Malàisia i Indonèsia, i de l’aparició de caçadors furtius que buscaven les cries del orangutans per posteriorment vendre’ls a diferents zoos. Fets com aquests, són els que van provocar que poc a poc, aquesta espècie, es quedés sense possibilitat de continuar vivint lliurement en els seus hàbitats naturals, i per tant, van forçar l’aparició de centres especialitzats com el de Borneo.

Els orangutans que s’acullen al centre són aquells que han estat en captivitat, o bé que s’han quedat orfes, i els metges especialistes que hi treballen, els ajuden a recuperar-se per fer front a la vida en llibertat, on han de conviure amb altres especies d’animals i s’han de buscar els aliments ells mateixos. 
Un dels moments que més desitgen veure els turistes i visitants del centre, és aquell en que els cuidadors donen el menjar als orangutans, que es desplacen ràpidament, fins a unes plataformes especialitzades, on hi troben diferents tipus de fruita. 

- Parc Nacional de Taman Negara: És una reserva ecològica d’uns 4.300 km2 que abraça tres estats diferents de Malàisia, on els turistes poden gaudir d’una amplia varietat de fauna i flora, característica del paisatge tropical.
Taman Negara disposa dels boscos equatorials més antics del món, que juntament amb la gran biodiversitat que l’envolta fan d’aquest paratge, un dels més desitjats pels visitants més aventurers.
L’objectiu principal és la propagació i protecció de les diferents espècies de flora i fauna originàries de la regió, i que en molts casos són úniques en el món.

 

Durant el recorregut que els turistes poden fer a través de la jungla, aquests es trobaran amb alguns poblats on hi habiten petites poblacions autòctones, que s’han hagut d’adaptar a la naturalesa i als seus canvis constants. També podran dur a terme activitats variades, així com la pesca, rutes nocturnes, passejades en vaixell pel riu, o bé travesses pel pont que hi trobem al ben mig de la selva, d’uns 45 metres d’altura i que ofereix unes vistes magnífiques dels paisatges que caracteritzen el parc, i que l’han convertit en un dels atractius més importants de Malàisia. 

DESTINACIONS DE NATURA I MUNTANYA DE L'ENTORN INDOSTÀNIC

DESTINS DE NATURA I MUNTAYA

El principals destins de natura i muntanya són: els destins mítics per fer alpinisme i trekking de la serralada del Himàlaia i el Karakorum (a l’Índia, Nepal, Bhutan i Pakistan) i el desert del Thar a l’Índia.

L'HIMÀLAIA

L'Himàlaia, és una serralada que s’estén pels països de Nepal, Bhutan, Xina i l’Índia, concretament està ubicada a la vora nord del subcontinent índic. La paraula Himàlaia prové del sànscrit, significa dalt de la neu i  és el conjunt de muntanyes  més altes de la Terra, catorze de les quals es troben al voltant de 8000m d’altitud. D’aquestes, les més conegudes són l’Everest (8.848m), el K2 (8.611m), el Kanchenjunga (8.598m), el Makalu (8.481m) i el Dhaulagiri (8.172m). Cal destacar, que en el Himàlaia neixen alguns de rius més grans de món, com per exemple el Ganges, l’Indo, Brahmaputra, Yamuna i Yangsté.  A nivell geològic, cal tenir en consideració que la formació de l’Himàlaia va sorgir fa 70 milions d’anys, degut a la col·lisió entre la  placa de l’Índia i la placa d’Euràsia. El xoc entre ambdues va crear moviments terrestres que encara avui dia continuen, encara que en menor grau, donant forma a aquesta línia de muntanyes.

També posseeix un nombre considerable de glaciars, entre els més coneguts cal destacar el Siachen, un dels més grans del món fora de les zones polars, el Gangotri i Yamunotri, on neixen el riu Ganges i el riu Lamuna, el Biafo Nubra i el Baltoro, el Zemu i els glaciars de Khumbu. A més, també hi podem trobar centenars de llacs, dels quals la majoria estan situats en zones menors als 5.000m d’altitud. El llac més gran és el Pangong Tso, ubicat a la frontera entre  l’Índia i el Tibet. En canvi, un dels llacs situats a major altitud és el Gurudogmar, el qual es troba a 5.148m.   

A nivell turístic, suposa una enclavament turístic amb molta potència per a la realització de molts esports d’aventura com escalada, ala delta, heliesquí, piragüisme, esquí, kayak, ràfting, senderisme, trekking... També suposa un centre cultural i religiós, ja que hi ha esglésies, mansions, edificis històrics i  temples budistes i hindús.

EL KARAKORUM

 El Karakorum es troba ubicada en la regió muntanyosa de Gilgit-Baltistan, a la frontera amb el Pakistan, la índia i Xina, que juntament amb l’Himàlaia, formen les dos serralades asiàtiques més importants. Té una longitud total de 500km i és la zona on trobem més glaciars del món (sense tenir en compte les regions polars).

És una zona molt menys habitada que l’Himàlaia, que es va descobrir el segle XIX i que representa una important font d’informació pels geòlegs, ja que els glaciars són importants indicadors del canvi climàtic i a més, és un dels punts on es concentra més moviment terrestre degut al dinamisme de les plaques tectòniques. Entre els cims més alts del Karakorum trobem: K2 (8.611M), Gasherbrum (8.068m), Broad Peak (8.047m), Distaghil Sar (7.885m) i el Masherbrum (7.821m).

És evident, que representa un destí ideal per practicar els diferents tipus de turisme d’aventura, com el senderisme, descens de barranquisme, trekking,  vies d’ascens o escalada, bike tours, etc.

EL DESERT DEL THAR A L'ÍNDIA

El desert del Thar o desert indi està ubicat al nord-oest de l’Índia i el sud est de Pakistan, cobrint diferents parts dels estat d’Índia de Gujarat, Rajasthan i Panjab. Es caracteritza per la seva gran extensió, la qual el posiciona en el setè del món amb un total de 200.000km2. El desert limita al nord oest amb el riu Sutlej, a l’est amb la serralada Aravalli, al sud amb el pantà d’aigua salada anomenat Rann del Kachchh i a l’oest amb la planura del riu Sind. Es creu que fa 4.000 o 5.000 anys enrere, aquesta àrea va formar part d’algunes de les civilitzacions més antigues del món: Mohenjo Daro i Harappa.

Cal destacar, que la biodiversitat d’aquesta àrida zona és molt diversa, ja que s’hi pot trobar vegetació i vida animal, caracteritzada sobretot per més de 23 espècies de llangardaixos i 25 espècies de serps, de les quals algunes són pròpies i úniques de la regió. A més, cal destacar que moltes altres espècies (41 mamífers i 141 aus) que es poden observar en aquest desert com per exemple la gasela índia, la guineu de desert, el pioc salvatge índic, el blackbuck o nombrosos insectes sobreviuen a altes temperatures i a condicions molt dures, duent a terme un procés d’adaptació.  Aquestes espècies habiten a les planures obertes, pastures o a les depressions salines conegudes amb el nom de Chappar o Rann a fi de refugiar-se d’algunes amenaces i evolucionar la seva pròpia espècie.,

Representa una destinació important pel turisme de l’índia, ja que posa a l’abast dels consumidors una amplia oferta turística relacionada amb el paisatge natural del que es pot gaudir, com per exemple safaris, rutes amb camell o amb tot terrenys per visitar les Dunes de Sam, conèixer la ciutat de Rajasthan (on hi trobem el Parc Nacional de Keoladeo), la fortalesa de Brahmanes, les ruïnes de Lodhruva,  excursions a Jaisalmer, la ciutat dorada o visites a altres enclavament de rellevància cultural, social i històrica.



DESTINACIONS DE NATURA I MUNTANYA DE L'ORIENT PRÒXIM I MITJÀ

TURQUIA

A Turquia hi ha dos destinacions de natura i muntanya dignes d’anomenar. La primera és el Mont Ararat, el pic més alt de Turquia, amb una alçada de 5165 metres. Es troba a prop de la localitat de Dogubayazit, a la frontera amb Armènia.

En un principi formava part d’aquest país, però després d’un pacte fronterer amb la URSS, va passar a formar part de Turquia. Tot i això, a dia d’avui la seva pèrdua es motiu de nostàlgia i melancolia, ja que encara és un símbol omnipresent pels armenis, els quals encara el tenen representat en el seu escut d’armes.

A més, la seva popularitat també ve donada per la llegenda, segons la pròpia bíblia, de que aquí es on va desembarcar l’Arca de Noé després del diluvi universal. Arrel d’això, s’han fet diverses especulacions per tal de reforçar aquesta llegenda, exemple d’això en són algunes fotografies aèries modernes que mostren restes del que podria ser una vaixell enterrat, i alguns trossos de fusta de milers d’anys d’antiguitat que s’han trobat.

Independentment d’això, el Mont Ararat és un pic molt imponent, visible des de moltíssima distància i que atrau a molts visitants al llarg de l’any. El seu origen ve donat per successives erupcions de lava ja que, realment, és un volcà. No està actiu i no hi ha cap registre històric d’alguna erupció, tot i això, un terratrèmol relacionat amb l’activitat volcànica va sacsejar la zona en el 1840.

Pel que fa al turisme de muntanya que es desplaça per gaudir d’aquest mont, cal a dir que els freqüents canvis climàtics dificulten l’ascensió a la cima i, encara que existeixen rutes de escalda assequibles per els alpinistes experts, es requereix d’un permís del govern turc per accedir-hi. Els millors mesos de l’any per practicar-hi l’escalada són a l’època estival.

Peró la destinació que més expectació contempla és la Capadòcia, que està situada en el centre d’Anatòlia i el seu principal atractiu radica sobretot en el seu paisatge de terra volcànica, formada per les cendres dels volcans Erciyes, Hassan Dagi i Melendiz, i en les seves roques, que formen figures impossibles.

Aquestes immenses roques han anat canviant amb el pas del temps, per l’erosió i per la mà de l’home, que les ha anat tallant segons les seves necessitats. Entre les increïbles formacions de la Capadòcia hi han esglésies rupestres, ciutats subterrànies i restes de pobles prehistòrics.

Quan es visita aquesta regió és imprescindible visitar els següents enclavaments turístics:

• El Monestir de les Dones, el qual està excavat a les roques i consta de quatre plantes amb esglésies, túnels i menjadors.
• Les fortaleses Troglodites, laberints de galeries excavades en les enormes formacions de tabes. Entre les Xemeneies de les Fades, les cases rupestres i els colomers, es troben les dos fortaleses de major tamany, Üçhisar i Ortahisar.
• Les valls de la Capadòcia, a través dels quals es poden anar descobrint milers de formacions naturals i de construccions humanes. Algunes d’aquestes valls, com la de Selve o Sognali, es recorren a peu, en burro, a cavall o en globus aerostàtic.
• Les Xemeneies de les Fades, una de les formacions endèmiques més conegudes de la Capadòcia. Es van formar fa milions d’anys, quedant amb una forma cònica que acaba en una espècie de barret. Algunes d’aquestes poden arribar a tenir uns 40 metres d’alçada. 

ARÀBIA SAURI

El desert d’Aràbia està situat a la península d’Aràbia i compren els països d’Aràbia Sauri, majoritàriament, Jordània, Iraq, Qatar, Kuwait, Oman, Iemen i els Emirats Àrabs.

És el desert més gran del món i la seva temperatura pot arribar als 60ºC.

La seva geografia és totalment desèrtica, amb algunes muntanyes i dunes de fins a 4 metres d’alçada. La fauna i flora és gairebé inexistent, igual que amb la població, que la poca que hi habita s’estableix a prop de pous d’aigua per sobreviure a les altes temperatures. Dins d’aquest gran desert n’hi trobem el més conegut, el desert Rub al-Jali, la regió del qual és molt rica en petroli, fet que estan aprofitant i explotant molts països, com els Emirats Àrabs.