TURISME ÈTNIC A PAPUA NOVA GUINEA

Turisme ètnic a Papua Nova Guinea

Papua Nova Guinea és l’únic país d’Oceania, situat al nord d’Austràlia, que té frontera terrestre. Ocupa la meitat oriental de l’illa de Nova Guinea, juntament amb un ampli conjunt d’illes situades al voltant d’aquesta.

Gràcies als diferents descobriments arqueològics que s’han trobat a l’illa, hem descobert que els primers humans van arribar-hi fa gairebé 50.000 anys, quan encara Nova Guinea estava unida a Australia.

Al llarg dels anys, aquest territori ha patit grans canvis, tant geogràfics com socials, ja que sempre ha estat objecte de diferents colonitzacions, conquestes… que han anat aportant aquest valor significatiu i diferencial de la zona, la seva gran diversitat cultural i etnològica.

Avui en dia, Papua Nova Guinea és un dels països amb més grups ètnics de tot el món, on cadascun d’aquests parla el seu propi idioma o dialecte (12% del total mundial), i la població dels qual superen els 5 milions d’habitants.

També cal destacar que és una zona amb molta vegetació i terres fèrtils, pel que la majoria de la població del país viu en zones rurals, i tan sols un 18% d’aquesta viu en centres urbans.

Aquestes característiques demogràfiques de la regió, li aporten un avantatge competitiu vers la resta de territoris d’Oceania, on els turistes no poden conèixer aquest elevat nombre de noves cultures, tradicions, estils de vida, rituals… i que cada vegada són més atractius pels mercats turístics.

Tot i això, el gran nombre de població en zones rurals, que no tenen accés a la sanitat, han provocat que el govern del país es trobi davant d’un dels problemes més importants, l’expansió del VIH.

Pel que fa a la cultura, Papua Nova Guinea és un dels països més complexos, s’estima que existeixen més de mil grups culturals, i per tant una gran varietat d’expressions culturals, com la dansa, cants, art, i sobretot les costums ancestrals que avui en dia es continuen practicant.

Actualment, el turisme a Papua és molt important, ja que la gran diversitat d’atractius dels que disposa, atrau a un gran i divers nombre de turistes, que poden gaudir d’una nova experiència en un paratge gairebé verge, on la mà de l’home, encara, no ha incidit negativament en la societat.

Com hem comentat anteriorment, un dels principals atractius del país, és el gran ampli ventall de cultures, que avui en dia, es comença a explotar turísticament, realitzant diverses rutes ecoturístiques en petits poblats. Entre aquests, cal destacar, les tribus o ètnies següents:

1. Els Korowai, és una ètnia situada al sud-est de Papua Nova Guinea, composta per, aproximadament, uns 4.000 membres, que s’agrupen en petits clans d’entre 10 i 12 individus.

Aquests, viuen principalment del consum del “sagou”, un gran arbre, que a la vegada també fan servir com a material de construcció. La zona central i més tendre del tronc, és el que trituren i converteixen en una espècie de pa, i els cucs característics d’aquest arbre, i que es poden trobar en la part central, també formen part de la seva dieta diària.

Hi ha dos aspectes destacables, que caracteritzen aquesta ètnia, un d’ells són les seves cases, que construeixen en les copes dels arbres més alts, amb fustes i fulles trenades. Les escales que donen accés als habitatges, es fan mitjançant la tala de troncs alts, als que donen una forma semblant a la d’una serra, a través de la qual totes les persones de la tribu hauran de pujar.

Aquest fet, ve determinat per les creences de la pròpia tribu, que creu que vivint a dalt dels arbres, fugen dels esperits malignes, així com també del perill que suposen alguns animals i insectes, i en temps de conflictes tribals, l’altura de les cases els aporta més protecció vers els enemics.

Per altra banda, cal tenir en compte, que els Korowai són una de les poques tribus caníbals que encara existeixen avui en dia, tot i la repressió contra aquesta practica per part del govern d’Indonèsia. Actualment, el canibalisme està pràcticament en desús, excepte en alguns dels clans dels Korowai que viuen en zones més endinsades de la selva, i que generalment refusen qualsevol mena d’aproximació per part d’estranys, ja siguin turistes com no.

En el següent vídeo, és veu com diferents homes d’un dels clans dels Korowai, expliquen tot el procés que van dur a terme per matar i posteriorment menjar-se a un suposat bruixot, que va provocar la mort d’un dels membres de la tribu.

Tot i això, cal destacar que aquest acte, no es du a terme per part de tots els clans dels Korowai, sinó que n’hi ha d’altres que no suposen cap mena de perill pels visitants, i que reconeixen no practicar-ho, sinó que esdevé un ritual ancestral.

2. Els Dani són la tribu més famosa i coneguda pels visitants, i es troben en la regió de les Terres Altes de Papua Nova Guinea, en la popular vall de Baliem, on ells són el principal atractiu.

L’aspecte més rellevant que caracteritza aquests individus, és el seu cabell arrissat i pell negra, que els diferencien tant de la resta de tribus de la regió, i que esdevé un interrogant important pel que fa als orígens d’aquests.

Pel que fa a la vestimenta, els homes porten una espècie de carbassa allargada, anomenada koteka, que els hi cobreix tot el penis i es lliguen a la cintura, i  les dones porten una petita faldilla feta amb filaments vegetals, que els hi tapa solament la part davantera i posterior per sota de l’abdomen.

En la cultura dels Dani, la poligàmia està a l’ordre del dia, i els homes poden tenir més d’una dona, que determinen la seva posició social, ja que per cada dona han de pagar un preu a la respectiva família, i com més dones tingui un home, més “ric” serà.

Tot i això, els homes viuen en cases separades de les dones, a fi de preservar la seva virilitat, i només tenen relacions amb elles de manera puntual. Les dones tan sols poden tenir un fill cada 5 o 6 anys, de manera que la combinació d’ambdues tradicions culturals provoquen que la taxa de natalitat en aquesta tribu sigui mínima.

Un dels rituals que duien a terme el homes Dani, però que actualment està prohibit pel mateix govern indonesi, és el que l’home decideix amputar les falanges d’un dit de la seva dona, com a senyal de dol per la pèrdua d’un familiar o ésser estimat, començant per la mà esquerra i continuant per la dreta. Per aquest motiu, és habitual veure dones velles amb els dits amputats, durant la visita a la tribu.

3. Els Huli, són una de les ètnies més grans de Papua Nova Guinea, de la que en formen part gairebé uns 150.000 individus, que s’agrupen en petits clans.

La poligàmia també és una de les característiques de la tribu, que encara avui en dia està en constant guerra entre clans, per guanyar més terres, i dones,  a fi de mostrar quin és el més fort. Els homes i les dones viuen en habitatges diferents i els nens passen a viure amb els pares quan arriben a l’edat de la pubertat. 

Aquests viuen principalment de la caça que realitzen els homes, i la recol·lecta de fruits i verdures dels petits horts que cuiden les dones.

Una de les principals característiques dels Huli, sobretot dels homes, és la seva obsessió pel que fa al seu cabell, que cobreixen amb perruques que ells mateixos fan amb el seu propi cabell, i que decoren amb plomes, flors i pells d’animals. Normalment, cada home Huli, té com a mínim dues perruques, una per cada dia, i una més tradicional i elaborada per aquelles cerimònies especials.

També cal esmentar, que no tan sols presumeixen de cabell sinó també de les ornamentacions que es pinten pel cos, sobretot per la cara, que cada dia decoren amb colors vius que atrauen a qualsevol mirada.

La generositat i bon tracte que ofereixen als visitants, han fet que aquesta tribu també sigui una de les més visitades de Papua Nova Guinea, on el turistes poden conèixer un nou estil de vida, així com també unes noves tradicions ben diferenciades de les occidentals.

4. Per últim, cal destacar la tribu dels Asaro, on els seus guerrers són el més atractiu.

Segons la llegenda, anys enrere, els Asaro van entrar en conflicte amb una tribu veïna, que volia prendre-ls’hi les terres que posseïen. Els homes de la tribu no coneixen moltes particularitats sobre els enfrontaments ni guerres en general, però la seva astúcia va predominar per sobre de qualsevol arma.

Els Asaro van modelar unes mascares de fang, de caràcter endimoniat, i es van cobrir tot el cos amb fang, fet que els proporcionava un aspecte realment terrorífic.

L’enemic va fugir ràpidament al veure aquelles estranyes criatures que s’acostaven al seu poblat, i els Asaro van guanyar aquell conflicte i no van perdre les seves terres.

Des d’aquell moment, la tribu, any rere any, commemora aquesta victòria amb cerimònies, festes…, vestits i ornamentats com els antics guerrers de fang.

Aquesta tribu no és una de les més turístiques de Papua Nova Guinea, però en canvi les seves peculiars màscares i cossos coberts de fang, desperten un alt grau d’interès en el turistes.

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

Anys enrere, totes les tribus de la regió de les Terres Altes, estaven en constant guerra entre els diferents clans i tribus, però, durant la Segona Guerra Mundial, quan els australians van començar a colonitzar algunes d’aquestes zones, aquests van decidir posar fi a aquestes disputes. L’any 1961, van convocar a totes les tribus a la ciutat de Mount Hagen, per que realitzessin un Sing Sing (acte en el qual la tribus mostra les seves danses i cants particulars) comú, i d’aquesta manera fomentar la comunicació entre elles, i intentar acabar amb els continus enfrontaments.

Avui en dia, aquesta tradició continua vigent, i s’ha convertit en l’esdeveniment folklòric més important del país, celebrat el mes d’agost, on s’hi concentren més de 50.000 natius, però no tan sols de la regió de les Terres Altes, sinó també d’altres zones de Papua Nova Guinea, que consideren aquest acte com un dels més importants per commemorar la seva cultura.

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ 

Actualment, les tribus de Papua Nova Guinea, són un dels reclams turístics més importants de la regió, fet pel qual reben grans fluxos turístics, i per tant també significatives influències , que poden estar fent minvar l’estil de vida mil·lenari que tant les caracteritza.

Per aquest motiu, considerem que tant sols de la gestió responsable del turisme, i de la pròpia consciència que tinguin els visitants sobre l’impacte que generen, dependrà que les diferents tribus del país, continuïn dormides en el temps, i practicant les seves ancestrals costums i tradicions.

La nostra proposta, és que els turistes que vulguin viure noves experiències en aquests petits poblats, rebin informació sobre els impactes que ells causen en aquella societat, a fi d’aconseguir una millor conscienciació sobre el que realment van a fer, i un respecte vers les ètnies.  Així com també la creació únicament d’activitats ecoturístiques per un nombre limitat de persones al mes, com poden ser la recol·lecta d’aliments, construcció d’habitatges… en les quals es relacionin els turistes amb els individus de les tribus, sense que aquests rebin masses influències sobre les costums, estil de vida… dels visitants. 

TURISME DE NATURA , MUNTANYA, I ÈTNIC AL SUD-EST ASIÀTIC

 LES PRINCIPALS DESTINACIONS SÓN:

VIETNAM

- Sapa: És una petita ciutat amagada entre les muntanyes del nord-oest de Vietnam, que juntament amb les minories ètniques més pintoresques del país, fan d’aquesta localitat un dels paratges més desitjats pels turistes, tant nacionals com internacionals.
L’arribada massiva de turistes ha provocat que una part de la població de la zona, canviï el seu estil de vida, i avui en dia es poden trobar moltes dones i nens que realitzen treballs artesans, confeccionen peces de roba... per poder vendre-ho als turistes. Tot i això, veure i participar en les seves costums i tradicions originals, fan de Sapa un dels llocs més increïbles, per aquells turistes més aventurers, i amb ganes de descobrir nous horitzons.

Un dels principals atractius, a part de la gran varietat d’ètnies que es poden conèixer a la zona, és el seu escarpat paisatge, envoltat per jungles i les característiques i úniques terrasses d’arrossars que cobreixen tots els altiplans de la zona, i que aporten més originalitat al paisatge, majoritàriament caracteritzat per una boira espessa i núvols baixos.

- Delta del Mekong: Aquest riu de més de 4.800 km, comença a la Meseta del Tibet i s’expandeix sobre el sud de Vietnam, per arribar a desembocar al Mar de la Xina Meridional, a través dels seus 9 caudals diferents, denominats pels vietnamites, Cuu Long (els 9 dracs).

La regió més important del riu Mekong, és el seu delta, que es troba tant a Vietnam com a Cambotja, on moltes famílies asiàtiques hi tenen les seves cases flotants, així com també els seus negocis mercantils. Els principals atractius de la zona, són la pròpia població i el seu peculiar estil de vida sobre les aigües del delta del Mekong, i els mercats flotants que esdevenen el principal motor econòmic de les famílies. El mercat flotant més important, turísticament parlant és el de Cai Rang, situat a la petita ciutat costanera de Can Tho. 

TRIANGLE D’OR

És la zona del riu Mekong, on hi limiten els països de Laos, Myanmar i Tailàndia, i és coneguda gràcies a l’elevat nombre d’ingressos que proporciona el tràfic d’opi, característic de la regió. Tot i això, aquest no és el seu principal atractiu, si no que el que realment atrau a grans masses turístiques són les diferents tribus ètniques, que viuen en petits poblats, i que es poden trobar principalment a Tailàndia.

Les ciutats més turístiques de la zona tailandesa són Chiang Rai i Chiang Mai, situades al nord del país, i on els visitants tenen a la seva disposició un ampli ventall d’activitats així com la visita a les diferents tribus tailandeses, passejades sobre el llom d’un elefant, rutes pels paratges únics del país a través dels quals poder descobrir la seva flora i fauna més característica…

A Tailàndia, hi podem trobar diverses tribus ètniques que mantenen les seves tradicions ancestrals, i que principalment atrauen a turistes internacionals, que senten un gran interès per les costums, religió, estil de vida..que els caracteritzen.

La tribu més visitada, i per tant, més atractiva de cara als turistes, és la Kayah, antigament coneguda com Karen, a la que pertanyen les anomenades Padaung (“Dones Jirafa”). Aquesta tribu provenia del desert de Gobi, l’actual república de Mongòlia, i van arribar al centre de Myanmar fa uns 2.000 anys. Posteriorment, van ser obligats a traslladar-se cap a les muntanyes de la zona oriental del país, i fins i tot a creuar la frontera cap a Tailàndia, a causa dels diversos conflictes amb el govern birmà, que volia dur a terme una neteja ètnica a fi de millorar la imatge del seu país, i que segons aquest, les tribus feien minvar.
Avui en dia, podem trobar alguns poblats Kayah a Myanmar, però la majoria d’ells han decidit passar la frontera i iniciar una nova vida a Mae Hong Son, al nord de Tailàndia, on el govern només els considera una gran font d’ingressos, motiu pel qual no els deixa tornar al seu país d’origen.

El fet que aquestes tribus s’hagin vist obligades a viure en països diferents, ha desenvolupat diferències significatives entre elles. Els Kayah exiliats a Tailàndia viuen principalment dels ingressos que els proporciona el turisme, i les dones Padaung ja no segueixen la seva original tradició de les espirals de bronze, i en canvi els Kayah de Myanmar, sobreviuen gràcies al cultiu d’arròs i tabac, així com també de la ramaderia i continuen amb les seves costums i tradicions ancestrals. 

Les dones Padaung són noies privilegiades i respectades per tota la tribu, que van nàixer en dimecres de lluna plena i per tant són dignes de dur aquest guarniment. A partir dels 5 anys, aquelles que són triades pel destí del seu naixement, es comencen a posar una espiral de bronze al voltant del coll,  inicialment d’uns 10 centímetres i cada any es va afegint una volta més. 

També solen guarnir-se altres parts del cos, com són els canells i les cames amb la mateixa tècnica de les espirals de bronze, i els seus cabells els porten recollits amb unes agulles, que també utilitzen per rascar-se el coll quan aquest està envoltat pel collaret.
Un cop el collaret estigui posat al coll de la Padaung, aquesta no se’l podrà treure ni per dormir, ni per donar a llum, ni tan sols per rentar-se, només el dia que s’hagi de dur a terme la cerimònia, en que s’allargarà l’espiral.
Durant la cerimònia que es durà a terme en dia de lluna plena, les dones Padaung més velles, que són les expertes i coneixedores de la tècnica per treure i posar l’espiral, retiren cuidadosament el collaret a la noia, exercint força amb les mans fins a aconseguir que aquest alliberi el coll. Posteriorment, l’acosten al foc, a fi de que aquest es pugui emmotllar i estirar fàcilment, i a l’endemà, es neteja amb suc llimona per aportar-li la lluentor necessària i se li torna a envoltar el coll amb ell.
Segons la creença de la tribu, com més llarg és aquest collaret ornamental, més atractiva és una dona, ja que d’aquesta manera es fa ressaltar la seva bellesa. Tot i això, són elles mateixes les que decideixen en quin moment han d’aturar aquest creixement, ja que quan arriben a una certa edat, el pes del bronze que porten al damunt és tan important que els fa difícil la mobilitat, i per tant prenen la decisió. 

Tot i esdevenir una qüestió cultural, també hi juga un paper important el nivell adquisitiu de cada família, ja que les famílies més adinerades podran pagar el bronze necessari per l’ampliació de l’espiral, any rere any, i en canvi les més humils no. Per aquest motiu, el pes que pot portar una dona Padaung també depèn de la riquesa de la seva família, i no tan sols de la capacitat que aquesta tingui per suportar-lo.  

Segons expliquen les mateixes dones Padaung en diferents entrevistes personalitzades, el màxim pes en bronze que han vist en una dona de la tribu, és de 12 kg. 

La llegenda que envolta aquesta pràctica en les dones Padaung, és que l’espiral de bronze els separa les vèrtebres i els fa créixer el coll i, per tant, corren el perill de trencar-se’l en el moment de treure’s el collaret que el subjecta. Però, segons investigacions portades a terme per un grup de metges, el que fa realment aquest ornament és oprimir les clavícules cap a la cavitat toràcica i així s’aconsegueix l’efecte visual d’un coll més llarg, a la vegada que debilita la musculatura del coll, que, de no fer-la servir, deixa de tenir força per subjectar el pes del cap. 

MALÀISIA

- Centre de Rehabilitació d’Oraguntants de Sepilok: Aquest centre dedicat als orangutans, és el més antic i més gran de tot el món. Es va fundar l’any 1964 i ocupa més de 40km2 de selva protegida de l’illa de Borneo, en la zona de l’illa pertinent a Malàisia. 

L’obertura d’aquest centre, va ser impulsada a causa de la massiva desforestació de les selves de Malàisia i Indonèsia, i de l’aparició de caçadors furtius que buscaven les cries del orangutans per posteriorment vendre’ls a diferents zoos. Fets com aquests, són els que van provocar que poc a poc, aquesta espècie, es quedés sense possibilitat de continuar vivint lliurement en els seus hàbitats naturals, i per tant, van forçar l’aparició de centres especialitzats com el de Borneo.

Els orangutans que s’acullen al centre són aquells que han estat en captivitat, o bé que s’han quedat orfes, i els metges especialistes que hi treballen, els ajuden a recuperar-se per fer front a la vida en llibertat, on han de conviure amb altres especies d’animals i s’han de buscar els aliments ells mateixos. 
Un dels moments que més desitgen veure els turistes i visitants del centre, és aquell en que els cuidadors donen el menjar als orangutans, que es desplacen ràpidament, fins a unes plataformes especialitzades, on hi troben diferents tipus de fruita. 

- Parc Nacional de Taman Negara: És una reserva ecològica d’uns 4.300 km2 que abraça tres estats diferents de Malàisia, on els turistes poden gaudir d’una amplia varietat de fauna i flora, característica del paisatge tropical.
Taman Negara disposa dels boscos equatorials més antics del món, que juntament amb la gran biodiversitat que l’envolta fan d’aquest paratge, un dels més desitjats pels visitants més aventurers.
L’objectiu principal és la propagació i protecció de les diferents espècies de flora i fauna originàries de la regió, i que en molts casos són úniques en el món.

 

Durant el recorregut que els turistes poden fer a través de la jungla, aquests es trobaran amb alguns poblats on hi habiten petites poblacions autòctones, que s’han hagut d’adaptar a la naturalesa i als seus canvis constants. També podran dur a terme activitats variades, així com la pesca, rutes nocturnes, passejades en vaixell pel riu, o bé travesses pel pont que hi trobem al ben mig de la selva, d’uns 45 metres d’altura i que ofereix unes vistes magnífiques dels paisatges que caracteritzen el parc, i que l’han convertit en un dels atractius més importants de Malàisia.